Quan el president Jaume Matas ha mogut peça proposant un acord per limitar el creixement urbanístic, ha fet molt més que insinuar una mesura de política sectorial. Per ventura sense ser-ne conscient, ha desencadenat un procés que haurà d'aclarir quin és elgrau de modernitat que ha assolit la societat balear. La modernitat estableix que les persones i els grups capaços de determinar l'orientació de l'economia actuïn de la manera que més afavoreix els seus interessos globals. En canvi, fins ara, han aconseguit que les decisions els fossin favorables encara que col.lectivament els beneficis fossin menors. És una rèmora que la societat illenca ha hagut d'arrossegar per mor de la dependència colonial de Madrid: sense sobirania per autoorganitzar-se, tothom intentava la salvació individual. Li ho vaig dir una vegada al president Canyellas: allò que els nacionalistes esperam dels dirigents més lúcids de la dreta balear és que s'acostumin, i acostumin la seva gent, a fer les lleis que més els convenguin per fer duros, però que abandonin el divertit esport de fer-los vulnerant les lleis. I, sobretot, que entenguin que així, de duros, se'n fan molts més.
Sembla, per fi, que el president Matas vol prendre unes mesures que, sens dubte, seran beneficioses per a tots, però especialment per a aquells que paren la mà quan plouen pessetes, molts dels quals voten el Partit Popular. Unes illes equilibrades urbanísticament seran un millor negoci que unes illes degradades i plenes de ciment. I això ha d'interessar molt a qui controla el duro gros. Però, fins ara, no ha estat l'interès general ni l'interès col.lectiu dels qui remenen les garroves allò que ha determinat la política de les nostres illes. Fins ara s'ha imposat la pressió de dues dotzenes de persones que, maniobrant en profit propi, retallaven els guanys de tots quants els anaven darrere. Si el Govern balear arriba a forçar la implantació d'unes normes que perjudiquen algun constructor, però beneficien, i molt, la major part dels seus votants, a més de fer-los més rics, haurà tret les nostres illes del caciquisme preindustrial i les haurà ficat dins la contemporaneïtat. El resultat de la batalla dels pròxims mesos determinarà no només el futur paisatge de les illes, sinó el tipus d'organització social que tendrem. Fins ara hem sobreviscut de les engrunes que el poder d'Espanya ens deixava. El contraban, les màfies, l'estraperlo i els favors del capità general eren l'únic portell que hi havia per sobreviure, i redéu com l'hem aprofitat! Els amics, els parents i els favors mutus eren, i encara són, la tramoia damunt la qual havíem de fer els nostres equilibris. Les institucions, les lleis, eren arguments només a favor del foraster, que, com a Roma, gaudia de ciutadania imperial.
No és poc, entrar en el segle vint-i-ú sense haver passat pel denou ni pel vint. Si el giny de Jaume Matas ho aconsegueix tendrà més mèrit que els de H. G. Wells.