El fang, d'ençà que l'home és carn de test, ha estat, i és encara, matèria de creació. El Gènesi, literatura sublim del frau, ja descriu com Déu edificà la primera figura de fang, a la qual insuflà vida amb un buf als narius. Un alè semblant al dels creadors de les seves obres que, si no respiren i suen, estan ben mortes. Des de llavors, l'home l'ha utilitzat, carn de la seva carn, per a fabricar tota classe d'estrils i utensilis domèstics: plats, tassons, cossis, ribells i mil altres paraments. La seva ductilitat el fa amable al tacte i la pell llenega per la seva superfície suau. El fang és un element viu, tribal, endinsat dins la memòria com les arrels del pensament. Treballar-lo, ficar els dits i les mans dins el greix humit de la mescla, donar-li la forma de la voluntat, vèncer les dificultats de la seva blana, però no feble, condició i esperar impacients el miracle de la cuita, dins l'infern amb paladar, emparedada amb toves la boca del forn, són secrets de gerreria.
Can Murtó és una teulera d'Artà. Un edifici baix amb trispol de terra i sostre de bigues i perllongues que sostenen la teulada. El fum i la sutja han mascarat parets i fustam. Allà, amb argiles i feina, Miquel Barceló cou les darreres peces que han de vestir una església de Palerm. L'espai, un temple bastit per catalans, en desús per a la litúrgia, acollirà, el proper mes d'octubre, la mostra de Barceló, amb peces fetes de terra cuita sortiran de Can Murtó cap a Sicília, d'illa a illa d'aquesta Mediterrània venal. Si tenc ocasió us xerraré de l'exposició, però ara ho vull fer de les obres de fang.
Calzes amb forats. Peces polimòrfiques que contenen la pulsió de les mans. Ditades, pessics, regruixos i bonys a les argiles vermelles i grogues, potser negres i blanques, àvids els ulls de troballa, per fer-hi grafies, ginyes, signes i unglades que van més enllà de la consciència del gest, que recuperen la textualitat primitiva, el traç mai no traçat. Cranis amb cames, d'un tocar aspre i, alhora, sensual. Obres de gran format, de formes barroques per la seva complexitat, instintives, enigmàtiques, d'una bellesa extraordinària. Hi ha, escampat per les taules de la teulera, un bestiari de test que escomet l'ull que el mira i és mirat: caps de porc i de somera, plats que es formen amb el seu contingut de peixos i calamars. I encara més, fruites i verdures d'esplet dins continents que vessen l'enorme creativitat d'un foll de la matèria, d'un creador que insufla l'alè a les seves construccions de terra i argila i fang.
A Can Murtó d'Artà s'ha cuit un delicte. S'ha escrit un gènesi de fang. S'ha comès acte de creació. I Miquel Barceló, untat de pols i fang dels colzes a les ungles, ferit pel batec de la terra, màgic i ancestral, ha donat forma als animals i, de les hores ençà, hi ha matí i tarda a la teulera.
