Després d'anunciar congrés rere congrés que havia arribat l'hora d'ocupar definitivament el centre polític ara, per variar, Aznar anuncia que, per al PP i per al Govern, ha arribat l'hora definitiva d'ocupar el centre. Revolució pendent? Revolució permanent? Gir de 360 graus? Ineptitud topogràfica? Altres líders polítics haurien assumit que són irremeiablement excèntrics. Però Aznar, castellà de pro, cristià cabal, no perd ni la fe ni l'esperança que algun dia l'electorat correspondrà caritativament als seus esforços i concedirà que el centre és allò que Aznar considera que és el centre. Com el Rousseau de les memòries, que confessa les abjeccions més grans perquè el lector consideri que és sincer, el president està decidit a tot perquè el ciutadà entri en aquell estat, tan cobejat pels novel·listes, de suspensió, tot i que sigui transitòria, de la incredulitat. Si s'ha de prescindir del MAR, el president ho farà; si s'ha d'amputar els Cascos, no li tremolarà el bigoti. I l'esperança? Fins aquí podríem arribar! L'exsecretari d'Estat i el vicepresident donen el to; la ministra d'Educació i Cultura, els continguts. Amb unes directrius econòmiques sorgides de Maastrich i que, llevat d'Anguita, no qüestiona ningú, amb un mapa autonòmic consensuat amb el PSOE, l'educació era quasi l'únic camp on el govern del PP podia donar la batalla ideològica. L'objectiu s'ha aconseguit amb escreix. Si es volia guerra, dona Esperanza Aguirre desespera el gremi i exaspera l'oposició i els aliats. I tot alhora. I tot pel mateix preu. No obstant això, ningú no se'n recorda de demanar-ne la dimissió, quan es parla de fer el gir perpetu. Maniobra increïble, si més no per un servidor, aquesta de mantenir renovada l'esperança de centrar-se amb Esperanza. A no ser que el president confongui el centre amb una urbanitat de col·legi de bledes.