A les Actes del II Congrés de la Llengua Catalana (pàgs. 435-439) hem llegit un interessant treball de l'escriptor Miquel Ferrà Martorell. Es tracta de l'estudi Els gal·licismes a la vall de Sóller on podem seguir, pas a pas, l'evolució de les relacions dels sollerics amb França al llarg dels segles XVIII i XIX. Cal dir que en diferents llibres (Sollerics arreu del món i Sóller), Miquel Ferrà Martorell ja havia tractat amb cura la qüestió.
Pel que sabem, els primers contactes sollerics amb la costa d'Occitània cal cercar-los en el segle XVIII, quan és publicada una Reial ordre per la qual es permet l'extracció dels cítrics de Sóller pel port, un dels més actius aleshores de Mallorca i que comptava amb un estol de vaixells comercials, principalment xabecs. Com explica l'historiador i escriptor Miquel Ferrà Martorell: «Taronges, llimones i oli, a més de figues seques i altres fruits, són exportats a La Nouelle, Seta, Marsella, Aigüesmortes, Portvendres, Agde, Canes i Niça». I, més endavant, afegeix: «Per altra banda, els mestres d'aixa sollerics fan sortir de les drassanes pròpies un bon nombre de falutxos i «llaüts viatgers» que s'arrisquen igualment a formar part de la flota que des de 1778 a 1808, és a dir, des de la llibertat de comerç amb les colònies fins al col·lapse econòmic de la Guerra del Francès, exporta fruita i altres productes al país veïnal».
L'any 1828 hi ha una liberalització total d'aquest comerç i una progressiva recuperació de la marina sollerica i de l'agricultura de la vall. La producció a les hortes solleriques arriba el 1860 a les vuit mil tones mètriques de fruita. El conreu del noguer, l'ametller, la parra, la prunera, el pomer, el llimoner i principalment el taronger, a més d'obrir el comerç de la vall vers l'Estat francès, hi fomentà la primera onada migratòria. El període més intens d'aquest trasplantament de gent sollerica a ciutats de l'Estat francès cal situar-lo entre el 1864 i el 1865, a causa de la terrible plaga que destruí quasi tots els horts de tarongers.
Sabem pels treballs de Miquel Ferrà Martorell que els sollerics sempre somniaven en el retorn. Diu l'escriptor: «Si després de passada la jovenesa havien amuntegat (els emigrants) cabals a bastament per retirar-se, retornaven a Sóller i donaven aleshores lloc a una nova burgesia més o menys enriquida». L'emigració és permanent i continua des del 1964 al 1920. Alguns —els més pocs—, aconseguien retornar a força de molts sacrificis i privacions. Era el moment en què els nourics rivalitzaven en la construcció de grans casals i fins i tot palauets, autèntiques mansions d'estil eclèctic o modernista, amb totes les influències de l'art nouveau, llavors de gran auge a tot l'Estat francès. El punt de destinació principal era Occitània, i especialment Marsella i la vall del Roine. Així i tot hi havia sollerics escampats en indrets com Alger (Algèria), Angulema, Bayeux, Charlons-sur-Marne, Decazeville, Dijon, Epinal, Hendaia, Le Mans, La Tor, Le Havre, Mons (Bèlgica), París. I caldria esmentar encara, com a ciutats més significades per la presència d'habitants de la nostra vall, Amiens, Anvers (Bèlgica), Brussel·les (Bèlgica), Casablanca (Marroc), Friburg (Suïssa), Lausana (Suïssa), Nancy, Orleans, Poitiers, Yprès (Bèlgica).