Can Piquipugui (i II)

L'oposició va interpretar l'accés de marxisme grouxià amb escepticisme. Veien el caramel, però estaven convençuts que en l'altra mà el règim amagava un bon garrot. I la reacció no va ser molt diferent de la dels altres, perquè, immersos en la vorágine de les festes populars de final d'estiu, ja anaven tots gats. I brindaren una i una altra vegada per la gran interpretació del president de la República en el fabulós happening polític, i tornaren a brindar.

En sortir del coma etílic, acòlits i opositors varen iniciar els contactes al bar de la residència sanitària privada més moderna, on tots havien estat ingressats, construïda en terrenys requalificats feia anys en un pacte entre totes les forces presumptament vives de la comunitat "«Can Piquipugui necessita aquest consens per a tan encomiable iniciativa», havien dit en el seu dia, en un comunicat conjunt.

La proposició del President, orquestrada per l'assessor d'imatge, no era desgavellada, i els opositors de dins i de fora ho sabien. Sabien que la decisió era popular, que tocaria la fibra sensible de la gent. Els membres dels diversos corrents dins de la família del President havien perdut l'oportunitat de pegar primer. Els opositors havien perdut l'oportunitat de tirar ells el globus sonda, que centraria totes les tertúlies del començament del curs. Era l'inici de la coreografia política, la batalla oberta de la precampanya. Qui pega primer pega dos pics. Campi qui pugui.