El darrer cap de setmana els termòmetres bateren rècords. A Omagh encara posaven flors a l'indret on esclatà la bomba de l'IRA, i al Sudan i a l'Afganistan enterraven els seus morts que, en realitat, no són seus, sinó de Clinton. L'equip assessor del president americà ha decidit que en comptes de posar una cortina de fum davant el vestit tacat d'esperma de la senyora Lewinsky, era preferible posar-la de foc. L'excusa, ha estat la matança que els fonamentalistes perpetraren a dues ambaixades ianquis. El bombardeig nord-americà no pretenia castigar les capes populars "en el benentès que els sudanesos morts s'han evitat l'agonia de morir de fam", sinó advertir el milionari, que finançà les bombes islàmiques, que amb els Estats Units no s'hi juga. Dubt que s'hagi entès el missatge. El milionari esmentat és un boig, i és molt possible que, a hores d'ara, ja ordeixi un nou atemptat. Els Estats Units tenen el costum d'ensinistrar bojos de tot pelatge, que llavors deriven cap a nazis purs, com és el cas dels dictadors sud-americans, o esdevenen esperitats de les talladures de Sadam o d'aquest Osama Bin Laden. Aleshores no tenen altre remei que destruir-los perquè amenacen mossegar la mà de l'amo. Una relació semblant d'amor-desamor visqueren els senyors Asensio i Beltran. Aquest no és un boig ni un nazi, però els aplaudiments de la massa social del Mallorca li pujaren al cap i va oblidar-se de qui li omplia la menjadora. A posta va caure en desgràcia, la qual cosa no deixa d'ésser una llàstima perquè el Mallorca actual sense Beltran no és res. Ell aportava a l'empresa el punt escaient de fantasia o de mentida, perquè els mallorquins pensassin que el Mallorca era seu i que els triomfs de l'equip eren un triomf de la mallorquinitat. Una mica de fantasia és del tot imprescincible a qualsevol manifestació social. A la llotja del Nou Camp Matas no va tenir amb qui abraçar-se a l'acabament del partit de dissabte passat, i els actuals directius mallorquinistes no saben si ofrenar la copa guanyada a la Verge de Lluc o al Crist de la Sang. El Mallorca de la supercopa és un equip despersonalitzat, de la mateixa manera que ho és, avui per avui, el Barça. Aquest cap de setmana ens ha permès arribar a moltes conclusions. En el darrer congrés de les penyes barcelonistes d'arreu del món, Núñez va adreçar-se als congressistes en castellà, cosa que palesa que les teories lingüístiques de Jaume Matas han travessat la mar i ja comencen a fer mal a les terres catalanes. D'altra banda, el Barça dels holandesos no és el Barça que volem, potser perquè Holanda ja en té prou si dóna un geni futbolístic cada segle, i el d'aquest continua essent Cruyff. Els Cocu, Bogarde i tants d'altres, són treballadors del futbol que, cas d'ésser espanyols, podrien figurar a la llista de Clemente, però mai en el planter del Barça. La cosa no té remei. Van Gaal ha començat a veure-ho clar, i a posta, quan els seus homes juguen es desentén del partit i escriu a una llibreta coses tan inintel·ligibles com un poema de Brossa. Tanmateix el Mallorca ens ha descobert que el Barça no és un equip guanyador ni perdedor, sinó que és un col·lectiu d'allò més vulgar. En qualsevol cas la vulgaritat barcelonista tindrà remei. La mallorquinista no ho sé. Mentre Francesc Soler alçava la supercopa amb timidesa, sense saber si mostrar-la en direcció a Palma o a Madrid, el públic català acomiadava Núñez amb una mocadorada. Envanit per una pila d'èxits, Núñez no s'adonà que els socis li mostraven el portal. El cap de setmana ha estat procliu als acomiadaments. A la plaça de toros de Bilbao, un dantzari va acomiadar Ortega Cano amb el ball de l'aurresku. A Barcelona un adolescent va llançar per la finestra del seu pis una criatura de quatre anys, veïna seva. I a un hotel de Cala Vinyes, el lladre que havia entrat a robar a una habitació, en veure's sorprès per l'hoste, va llançar-lo també per la finestra. És, sens dubte, una forma expeditiva d'acomiadar-se d'algú, propiciada per una xafogor que amenaça de rompre els termòmetres.