algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.54°
17°

Cartes dels lectors

Sobre el fals costumisme i a propòsit d'un article de Llorenç Capellà
No és la primera vegada que manifesto el meu desacord amb el punt de mira de Llorenç Capellà, sobretot quan es decideix a treure del bagul de les seves "bèsties negres" alguns dels poetes de l'Escola Mallorquina. Per això, vagi per endavant que en discrepo des del respecte que em mereix com a escriptor i com a persona compromesa amb una ideologia que em resulta propera.


Estic al corrent del caràcter volgudament irònic, satíric, i fins i tot sarcàstic, dels escrits d'opinió que publica habitualment des d'aquesta pàgina. Amb tot, em permeto assenyalar que tot no s'hi val. Cal assumir la pròpia història, perquè en ella i a través d'ella entenem els mecanismes socials i culturals que dicten el present. Però cal fer-ho d'una manera més objectiva. Blasmar la figura de Maria Antònia Salvà és un esport al qual ja ens té acostumats el senyor Capellà, i aquesta vegada també són en el punt de mira de la seva escopeta, carregada amb bala de calibre gros, Miquel Ferrà i Miquel Forteza.

El que no s'entén gaire són els motius reals d'aquest costumisme ferotge que s'acaba convertint en una crítica mordaç i atribuint a uns personatges, descontextualitzats i ridiculitzats, unes actituds que no podem assegurar que haguessin subscrit. La història descontextualitzada no és res i els seus protagonistes, tampoc. Fa molts anys que li retraiem, a la dreta més rància d'aquest estat en el qual estem inclosos tant sí com no, que en faci un ús partidista i esbiaixat, dels fets històrics, que utilitzi els personatges i els desvirtuï en profit d'idees que no s'adiuen gens amb el seu tarannà. L'article publicat per Llorenç Capellà el passat diumenge 10 d'octubre, Maradona, Ferrà i dona Maria Antònia, no dista gaire d'aquesta pràctica manipuladora que encara avui empra un canal de televisió d'àmbit estatal que s'amaga darrere d'un pretès interès econòmic, i amb un nom pompós de diari iupi.


La història no és un calaix de sastre, no s'hi poden barrejar patates amb discs de vinil, ni tan sols des d'una pretesa intenció de pràctica literària, no faltant a la veracitat. Entenc i em sembla lícit que Llorenç Villalonga escrivís Mort de dama, que és una bona novel·la, i sobretot ho entenc perquè sóc bona coneixedora del context històric, hi he dedicat moltes hores i encara n'hi dedicaré més. Però no entenc ni em sembla lícit que, setanta-sis anys després, algú pretengui fer un exercici semblant, i que ho faci desvirtuant els fets, barrejant Salvà i Ferrà amb Maradona. Ni que es pretengui que l'escriptora de Llucmajor estaria d'acord amb les aberracions lingüístiques que preconitza l'actual líder del PP.

Una escriptora que ha incorporat a la nostra llengua l'obra literària de Mistral, Mannzoni, Pascoli, Jammes, Petrarca, Le Roy i Le Cardonnel, entre d'altres, que ha escrit una considerable obra poètica pròpia que ha servit de model, juntament amb la de Verdaguer i Carner, per a la fixació de la llengua literària en català, i de fidelitat inqüestionable a la llengua catalana en temps del franquisme. Ens referim a la mateixa escriptora? No m'entretindré en la caricatura barroera que es fa de Miquel Ferrà i de Miquel Forteza. Només recordaré que Ferrà fou un defensor acèrrim de la República i que treballà amb i per la República: em remeto al recent estudi de Francesc Lladó sobre Ferrà, que em consta que Capellà ha llegit amb deteniment; per això em resulten poc clars els seus objectius.


No deixa d'entristir-me llegir articles com aquest a la premsa de Mallorca; no acabo d'entendre per què alguns mallorquins tiren pedres insistentment contra la seva pròpia teulada: diria que s'equivoquen d'enemic. Tal vegada no han entès encara que aquest és el camí del País Valencià i no el de la Itàlia clàssica, com desitjaria Miquel Ferrà?
Isabel Graña. Ciutat.

La viva pau del boscatge
Per a qui no ho sap, el pròxim diumenge, 17-X, un nodrit i endiumenjat eixam -potser multitud- invocarem, dins el pinar de Formentor, La viva pau del boscatge, segons els versos de Miquel Dolç i Dolç (Sta. Maria del Camí, 1912-Madrid, 1994), poeta i humanista, catedràtic de Llatí en successives universitats i bon costailloberià. Hi ha coses bones per Santa Maria. La música, dins el motlos dels nostres himnes tradicionals, és d'un altre "Miquel": el P. Miquel dels Sants Capó i Adrover, teatí (Felanitx, 1903-Mèxic, 1978). Els Goigs a la Mare de Déu de Formentor són una brillant espurna dins l'encès opus del compositor.

Amics que foren de D. Ignasi Rotger i Villalonga, crec que un artista i l'altre mereixen memòria i glòria de part dels mallorquins. Nosaltres, els assistents a la Diada de cala Murta, ara ja en la 77a edició -diada que té un doble horitzó: el de romeria a la Verge formentorera-calamurtera i el de celebració anyal de l'aniversari, ara ja el 88è, de la mort de Costa i Llobera (16-X-1922, a Les Tereses, de Ciutat)-.

Nosaltres, amics, cantarem el deliciós himne amb tota l'ànima, ço és, amb la fe que -lluny de corruptes i imputats, crisis i violències, guerres i guerrilles i tota mena de fatals binomis- la pau es pot trobar amagada a qualque indret: per exemple, davall els pins balsàmics de Formentor, per on trescava, lliure i a pler, la musa de Costa i d'altres poetes, com ara el dolcíssim santamarier Miquel Dolç i Dolç. Aquest arrancaria dient: "Si en la més pura llum del paisatge / brilla des d'ara vostra blavor, / dau-nos la viva pau del boscatge / oh dolça Verge de Formentor".

Amb Eucaristia, càntics, versos, arròs brut, bunyolada de "les Verges" i ball de bot, crec que ho passarem bé. I en retornarem més "pacífics". Allà ens veurem.
Bernat Cifre. Pollença.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Flor de card, fa mes de 13 anys
Només voldria dir que la literatura de Maria Antònia Salvà ja fou objecte d'estudi en vida de la seva autora per part d'escriptors de la talla de Josep Carner qui en prologà l'Antologia poètica el 1957. Editada a Barcelona.
Desconec si l'obra del sr. Capellà ha tengut estudiosos de la categoria de Josep Carner. Si algú ho sap li agrairia informació.
Valoració:0menosmas
Per No senyora Graña, no., fa mes de 13 anys
No sé de quina ideologia "propera" a la de Llorenç Capellà pot tenir la senyora Graña, però no neguem les evidències. Prou condescendència institucional d'aquest règim postfranquista -- no democràtic-- s'ha tengut fins ara amb els escriptors amics dels feixistes i crec que és ben hora de posar-los en el seu lloc que és més o menys el de les escombraries. Que Ezra Pound, Curzio Malaparte , Knut Hamsun siguin considerats bons escriptors per la gent d'ordre, no significa ni molt menys que tenguin raó i la democràcia és alguna cosa més que la claca universal que vostè pretèn.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente