La por dels vencedors
He llegit algunes cartes i opinions d'oposició sobre la retirada de la simbologia feixista de l'antic règim. Ara li toca al monument feixista de la Feixina. Jo tenc cinquanta anys i som nascut a Alaró. Al meu poble vaig poder, encara, conèixer i repudiar el monument als caiguts del bàndol nacional, on hi havia esculpits a la pedra el llistat dels seus noms. Jo no sé qui eren. Segurament en aquesta llista no hi figuraven els falangistes i els qui els passaven el llistat de les persones que havien de torturar i assassinar pels pobles de Mallorca, inclòs el propi. Probablement la relació de noms esculpida era de soldats que, sense ideologia definida, hagueren de fer la guerra a persones que no coneixien ni els havien fet cap mal. Una guerra que va néixer d'una revolta militar contra una legalitat democràtica republicana.
Una revolta victoriosa que va obrir pas a un règim feixista cruel i sanguinari que va durar molt. Foren els vencedors d'aquesta guerra els qui representaren àguiles, fletxes, jous, banderes i altres simbologies pròpies en monuments destacats amb la intenció primera d'exaltació del seu règim feixista i, en segona, per fer por. La por que volien transmetre els vencedors, la que cal tenir a tothora ben present. Ambdues coses aconseguiren amb l'elevació del monument de la Feixina. Per això es va fer. Retirar, esbucar, esmicolar aquest monument restableix un ambient més net que mantenir-lo dret. La seva desaparició representa també el rebuig a una guerra que no hauria d'haver existit mai i una mostra de respecte per a totes les seves víctimes
JOAN VICENÇ LILLO I COLOMAR. Alaró.
Després de la tragèdia
Visc des de sempre al barri on ha tingut lloc la tragèdia de l'esbucament del bloc de pisos fa pocs dies: al Camp d'en Serralta. Vull començar per destacar que aquestes situaciones desperten el millor de la gent. Així ho indiquen les espelmes que cremen a tothora al lloc dels fets, les flors que hi han posat els veïns la vigília de Tots Sants, la sincera pancarta amb dedicatòries a les víctimes que penja de la tanca d'alumini que tapa el buc. Ja em costa més d'admetre l'autèntic santuari que s'ha erigit a les graderies de la plaça Serralta, en homenatge a un sol membre d'una sola de les famílies mortes; però bé, tot sigui a fi de bé...
Al marge de les demostracions de solidaritat, em sembla frapant el respecte de la gent, ja sigui del barri o no, quan passa en silenci pel lloc o -a tot estirar- fent comentaris respectuosos en veu baixa sobre la tragèdia, però per damunt de tot, aquest ambient fred, compungit i reflexiu que es deixa percebre pels carrers del voltant. Hom diria que fins i tot els nins ja no juguen... La part negativa és la reacció que, per bé que plena de bona intenció, o si més no involuntària, ha tingut molta gent a l'hora de valorar el succés, o millor diria a l'hora de valorar-ne l'origen. Sempre m'he pensat viure en un barri obrer, amb un nivell cultural discret, i ara resulta que està farcit d'arquitectes. Tothom veu clarament que la tragèdia era evitable.
És cert que es van coneixent dades que així semblen confirmar-ho: l'antiguitat no ja dels pisos, sinó de la planta baixa sobre la qual es construïren (l'antiga lleteria), el mateix sistema de construcció, tot sembla indicar-ho. Però aquestes dades apareguren al cap de dos dies i la contundència dels comentaris dels presumptes entesos fou immediata. I sí, jo també hi havia vist cruis, però ni jo ni la immensa majoria dels que els veiérem tenim prou coneixements per saber l'abast d'aquests cruis ni el perill que suposaven. I, sobretot, si tan clar ho tenien, per què cap, d'entre aquesta munió d'entesos, va tenir la decisió de denunciar-ho a l'Ajuntament?
L'altre despropòsit és la incoherència de l'efecte pànic. A l'Ajuntament han tingut entrada ara més sol·licituds de revisió que en quatre anys. I compte!, perquè Cort, per part seva, no deixa ara finca sense revisar al barri. És curiós, perquè en una anarquia constructora, tant d'estil com en el temps, com la de Palma sencera o el nostre barri en particular; no entenc com han pogut deduir el vincle, lligam o fonaments comuns de totes les cases: ara resulta que la tragèdia ha convertit en perillós el barri sencer. Sincerament, no entenc res.
MIQUEL FULLANA AMENGUAL. Palma.
No-residents al Terreno
Vull manifestar la meva indignació vers la situació grotesca que em va succeir l'1 d'octubre. Visc al Terreno i per dirigir-me a ca meva la ruta més idònia és passar pel carrer Son Armadans, que cada dia és tancat per afavorir que els pares dels alumnes del col·legi francès puguin gaudir d'unes facilitats extremes per aparcar, xerrar, acompanyar els infants, envair el carrer impunement... Aquest maleït dia, cansada després de cinc hores de classe a la Universitat, afamegada, amb mal de cap i amb ganes d'arribar a casa, vaig passar pel carrer ja esmentat, considerant que la meva maniobra no destorbava ningú. Com que no som francesa, ni aparc en sentit contrari, ni deix les portes obertes del meu 4x4 per parlar amb qui em vingui de gust, senzillament som una mallorquina que anava a ca seva, això m'ha costat la no menyspreable quantitat de 90 €.
A més, la increïble agent denunciant núm. 770 s'ha cobert de glòria argumentant en la denúncia que no em va poder notificar la suposada infracció a l'acte perquè havia D'ATENDRE UN ALTRE SERVEI INEXCUSABLE (vaja, posar-me la multa). Tant de bo jo fos de color, afroamericana, cubana, d'un país de l'est, argentina, marroquina... perquè per discriminació positiva no hagués estat multada. És INDIGNANT que les autoritats permetin aquesta bajanada i que els únics perjudicats siguem els residents i contribuents MALLORQUINS. Esper, agent 770, que algun dia em necessitis i jo pugui parlar el teu mateix idioma: el de la imbecil·litat.
CARLA BUSQUETS CORTS. Palma.
