Eleccions de 9 de març, eleccions a Corts generals i hi ha qui diu «jo només vote per a les municipals i autonòmiques que em pillen més a prop». Tant de bo fóra una contribució singular. Però, d'altra banda, és clar, qui nota el que fan quatre, sis o, fins i tot set partits des de Madrid? Els quals, de fet, estan allà per representar-nos (de vegades, cal afegir aquestes coses). A Madrid? On? Si és que la cosa ja no comença bé... Doncs, callem un dia, però per força 4 anys. Sí, fem-ho així perquè no estic d'acord amb cap d'ells. De segur que alguns bascos i catalans tenen molt més a dir en la qüestió amb dotze diputats de representació catalana i quatre més de basca; per contra, fa anys que desitge no tindre la capacitat auditiva suficient per no haver de suportar decibels valencians que exclamen convençuts que «el joc està entre ells dos». I és el que passa quan la gent assoleix una conciència col·lectiva i hi fan tots un acord per deixar malparat un partit, «aquesta vegada votarem el PSOE perquè el PP no mereix guanyar després de les barbaritats que ha fet». Pobrets partits minoritaris, ja poden debatre qüestions que cap altre grup polític no s'ha arribat a plantejar que ningú no s'esforça per assistir a la sessió. Amb molts menys recursos econòmics, amb menys suport, amb la seguretat més o menys establerta que no s'acaben les paparetes del seu partit a la mesa (conseqüència que sembla inapel·lable -fet comprobable si mirem els últims resultats electorals, i anteriors malauradament també- una activitat que pense, poc constructiva i motivadora per part dels votants, prou generalitzada per cert al País), amb menys participació als debats, perquè la massificació de diversitat s'ha concentrat a la televisió, amb l'aparent no existència a les enquestes del CIS... També hi estan! No hi ha en joc només dos noms amb dues idees (dues), sinó que tenim a l'abast un ventall desconegut de programes electorals que nosaltres podem elegir. Som privilegiats si volem, fem-ne un bon ús.

Maria Martí. (Rebuda per e-mail).