algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
14°

Jorge Lorenzo

Alguns es planyen pel fet que Jorge Lorenzo no es mostri més identificat amb la terra que li és pròpia, i sobretot, amb la llengua que ell hauria de considerar com a pròpia. Realment, el podem culpabilitzar per això? Trob que no. El seu cas, com el de molts de joves, posa de manifest les falles de la normalització lingüística aplicada a l'ensenyament. No entraré en aquest tema perquè prou bé el coneixen i en poden parlar els professionals de l'ensenyament. Però un dels comentaris que he llegit darrerament i que feia referència a l'escolarització de Lorenzo a Son Gotleu m'ha fet rememorar una etapa de la meva vida: en aquest barri de Ciutat jo hi vaig viure la meva adolescència i la meva primera joventut. I d'això us en vull parlar. Hi arribàrem, els meus pares i jo, portats per les onades d'aquell gran èxode de la part forana cap a Ciutat que es produí durant la dècada dels seixanta. Abans, un altre desarrelament, havíem tornat de l'Argentina i ens havíem establit durant dos anys a la vila de la meva nissaga paterna, Porreres. De llengua materna castellana, en un medi on els catalanoparlants ja eren minoria, i amb una educació escolar i acadèmica exclusivament en castellà jo era un seriós candidat a romandre monolingüe. Què va canviar aquest destí? La resposta és als carrers porrerencs, en els jocs amb els nous companyons, la resposta és a la foravila porrerenca, entre els ametlers i els albercoquers, en la flaire de les faveres en flor, en la sentor de la garriga els matins d'hivern, en la tanca de les figueres de moro on hi havia un cocó que era una petjada d'un gegant que hi havia passat; i tot allò explicat per la veu embolcallada de dolça virior d'en Joan Mora Costitx, el meu padrí. Allà s'encengué una flameta que m'ha acompanyat al llarg de la meva vida, i que avui, molt lluny de Mallorca i havent jo doblegat la cinquantena, adquireix una nova lluentor; la lluentor d'aquelles coses que, quan giram la vista enrere, percebem com realment importants en la nostra existència.

Crec que els esforços per menar a bona fi la normalització lingüística s'han de concentrar primer en establir el lligam afectiu amb la llengua, en encendre aquesta flameta. En Joan Mora Costitx no sabia de lletra, però em transmeté allò que val més que la lletra. El meu padrí em transmeté l'amor a la terra i l'amor a la llengua!

Joan Gabriel Mora.

(Rebuda per e-mail).

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.