Carles, només et diré coses que tu ja saps. Recordes que un dia el pare d'en Palau, passada la guerra li va dir «Qui t'ha ensenyat aquestes coses?» i ell va dir «Tu». Bé, tot això no només ho he après de tu, però també de tu.

El que importa és la vida que es fa cadascú, la poesia que es munta cadascú (els que no viuen en la poesia i els déus que els ha fet un altre). I més avui en què som a una nova Grècia, a una societat que té tantes coses en comú -i a més a nivell més global- amb Grècia: culte a la bellesa, culte a l'esport, profusió de l'homosexualitat, amb un politeisme on cada déu és una facultat de l'home, una societat parlamentària, una societat que permet de cada vegada més la individualitat de cadascú. És fàcil, però, en aquesta societat de canvi, quedar enquistats en esquemes mentals i comportaments de la societat monoteista.

La sociolingüística ha d'estudiar i propugnar i lluitar per l'ús, molt més que per la normativa. I l'ús és l'ús quotidià, i la poesia, i les cançons, i el pensament. Gonella no és qui parla o canta en salat; és qui en fa bandera contra el nostre ésser catalans.

Al meu veure, és molt més digne madò Pereta que el darrer Planeta. És català qui viu en català, i més si hi fa viure els altres amb la seva poesia, encara que sigui dialectal, com la de Dolors Miquel.

Ja n'hi ha prou de normes i monges i capellans, i més en aquest moment meravellós d'el Canvi (Miquel Bauçà), en què anam cap a l'home nou, en què ja som nosaltres l'home nou, el Jove.

Antoni Artigues. (Rebuda per e-mail).