Al president inventor de l'ONG «Bilingües sense fronteres»

Això era i no era un infantonet anomenat Jaime -Jaume Matas- Mates. Havia nascut en una illa on es parlaven dues llengües i un grapat més d'arreu del món. Essent un angelet de pit, son paret i sa mami li demanaren si volia parlar en una llengua o en una altra (l'oficial o la familiar, perquè les altres no comptaven). Ell va triar esdevenir bilingüe. Però a costureta només li feien estudiar en una d'elles (perquè l'altra era il·legal) i, és clar, arribà a home pelut parlant, en la llengua que no havia practicat a escola, si fa no fa d'aquest manera: «díguiguen, senyors, si se té que obligar es nins que síguiguen bilingües?» (en discursos oficials parlava talment com si fos al carrer, o a casa, no n'havia pogut aprendre més). Aquell home ocupava un càrrec important, dirigia els destins d'una terra que volia fer veure que era bilingüe des d'èpoques paleolítiques, ideal, on tothom triava si volia fer servir una llengua, o dues, però on, tanmateix, una era única que, segons les lleis d'aquell país, era obligada de conèixer per tothom. Vaja, vaja, que en coneixeu d'altra, de terra en el món, on els ciutadans triïn quina llengua faran servir per viure en la seva terra i relacionar-se dins la seva societat? O que triïn si seran bilingües o no? En tot cas, si en coneixeu cap cas en la terra (que del cel no en parlam), quins són els ciutadans bilingües? Jo us ho diré: la majoria, obligada, són els fills de les famílies parlants de la llengua voluntària. És ver que, tanmateix, també trobaríem qualque bilingüe que ha decidit ser-ho per bona voluntat i perquè se sent d'aquí i vol ser-ho també en l'idioma. D'aquests, n'existeixen, encara que vos molesti la idea.