Pel que veig, o així m'ho fan pensar els comentaris que me n'han arribat, el meu article Les nacions dels mallorquins («Diari de Balears», 12 de setembre) ha ferit qualque susceptibilitat. Tanmateix, vull fer avinent que no duia endarrer de fer costat a cap posicionament, ni de qüestionar-ne cap altre. Només volia descriure els diferents moments que s'observen en les fonts històriques pel que respecta al sentiment de pertinença de la població mallorquina i, a més, referir-me a l'estructura institucional del Regne de Mallorca a l'edat mitjana. L'objectiu de tot plegat era contribuir a evitar l'ús incorrecte que, per inèrcia o desconeixement, fan segons quins nacionalistes per tal de justificar la seva orientació ideològica. Per ventura convendria tornar a parlar de qualque tema en concret (com les idees lingüístiques, la de nació o el regne de Mallorca). De tot això, si tenc temps i lleguda, duc idea de parlar-ne i ampliar les meves argumentacions.
Però abans de fer-ho, no em queda més remei que referir-me a la carta del Sr. Francesc Tur i Balaguer (El Balearisme i el Sr. Mas), publicada en aquest mateix diari dia 14 de setembre. Aquesta resposta, a més, em permetrà d'incidir en determinats temes que al meu passat escrit no vaig poder exemplificar així com pertocava.
No em detendré, per raons d'espai, en totes les seves argumentacions, ni em com m'autoadjudica alegrement determinades etiquetes (la de balearista, concretament), sinó en el darrer paràgraf del seu escrit. Això, ateses les insinuacions -o acusacions, tot depèn del parer de cadascú- que em fa i que reproduesc tot seguit: «em sembla molt bé que el Sr. Mas tingui els posicionaments polítics que li vinguin de gust i, a més, és un excel·lent historiador. Ara bé, li demano que no s'escudi en la història per defensar posicions partidistes en la línia de les exposades pel Sr. Maria i el seu partit. Si ell n'extreu allò que li convé per defensar les seves posicions i obvia allò que no, no pot pretendre disfressar de pretesa objectivitat científica el que no és res més que un plantejament partidista».
Res d'això. Vaig escriure, i ho mantenc, que «a partir de mitjan segle XV s'observa clarament com la idea de nació catalana i l'assumpció del gentilici català s'esvaïa de mica en mica i, també, com els habitants del Regne de Mallorca, els del Regne de València i els del Principat de Catalunya començaren a veure les seves entitats polítiques com a nacions diferents, percepció que ja sembla un fet consumat en el segle XVI». Així ho ha indicat també l'historiador Gabriel Ensenyat, segons el qual «ja a l'època imperial dels àustries (s. XVI) es parla de 'llengua mallorquina' i alhora de 'nació mallorquina' sense que això impliqui cap voluntat separatista -que en el segon seria contra la monarquia hispànica». Aleshores els mallorquins veien la gent de Catalunya i de València com a gent d'altres nacions i ells hi veien de la mateixa manera els mallorquins. O així ho indiquen la gran majoria de les fonts documentals. Dos exemples, un de cada banda de la mar, de Mallorca i de València: el 1517, en una discussió entre el regent Federic Gualbes, nadiu de Catalunya, i el comissionat del Regne de Mallorca, en Joan Crespí, aquest darrer s'adreçà al regent -que havia estat processat- dient «qua ja més lo regne de Malorque havia processat sinó a eyl; bé es ver són sats processats dos altres catalans qui han presidit en lo regne e destrohit aquell, e que puys no convenen ab nosaltres no·ls volem en nostra companyia e que aragonesos, valencians ni altra nació no·s troba que sien stats processats». Per l'altra part, al Regne de València estant, hom pot parar esment que el terme «nació mallorquina» és aplicat als mallorquins que s'hi assentaren després de l'expulsió dels moriscs: el 1626 es va casar n'Antoni Monjo, de «nació mallorquina», el 1636 fou sepultat el cos de mossèn Pere Font «de natió mallorquina» i el 1648 ho fou n'Antoni Muntaner «mallorquí de nació». D'altra banda, l'exemple que cita el Sr. Tur no demostra que la consciència de pertànyer a una mateixa nació juntament amb Catalunya i València fos altra cosa que un record -si el tenien- per als mallorquins de darreries del segle XVIII. En primer lloc, perquè és una referència totalment aïllada, que no s'avé amb el que es desprèn de la gran majoria de fonts i que, a més, cal contextualitzar adequadament. L'afer simplement demostra que els assessors de l'Ajuntament de Palma de 1785 coneixien bé les compilacions de dret mallorquí -en les quals es recollien dos antics privilegis reials, de 1365 i de 1511, segons els quals els mallorquins eren considerats catalans i es podien beneficiar de la legislació de Catalunya que considerassen beneficiosa per al Regne de Mallorca. No crec que m'erri gens ni mica si afirm que, el 1785, l'Ajuntament de Palma feia servir l'antic privilegi del 1365 com a estratègia legal per tal de mantenir l'assistència dels alumnes de Catalunya a la Universitat de Palma, ja que s'inspira clarament en el redactat d'aquell privilegi: «Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya» (1365); «considerando el reyno de Mallorca como parte de Cathalunya, es tanto menos fundado el recurso del Chancellario y Claustro de Cervera por querer privar a los cathalanes naturales de los honores del doctorado de los grandes conferidos por la de Mallorca» (1785). No conec pus referències d'aqueixa època a la catalanitat dels mallorquins, ni les han detectades, que jo sàpiga, els estudiosos de la nostra història. L'antiga nació catalana i la catalanitat medieval -hi insistesc- eren només un record, cosa d'erudits i gent lletraferida.
A més a més, vull recalcar que les diferents fases que vaig descriure en la percepció identitària i lingüística de Mallorca coincideixen, gairebé fil per randa, amb les que va definir l'enyorat Joan Fuster. En paraules seves: «A partir del regnat de Ferran el Catòlic, 'catalans', 'valencians' i 'mallorquins', van ser 'tenidos por diferentes' (...) i «no voldran reconèixer-se com un sol poble -amb un o amb altres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com 'tres pobles germans', o, en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels 'catalans'» [Qüestió de Noms]. Això, segons el suecà, esdevenia «justament quan la propensió, a tot arreu, era de donar a l'idioma un nom regional -'mallorquí', 'valencià', 'català'-» i «minories cultes dels Països Catalans començaren a adoptar el castellà per a les seves preocupacions literàries» [Hi ha més catalans encara].
En Joan Fuster reconeixia ben a les clares aqueixa trajectòria històrica de la percepció identitària i de la denominació de la llengua -de fet, fou dels primers a caracteritzar-la i fitar-la adequadament- però això no li impedia postular el seu propi projecte: una nació política anomenada Països Catalans. Per ell, el passat no determinava el futur ni tampoc cap projecte ideològic: només explicava com, i des d'on, s'havia arribat a la situació actual. Per tant, descriure aquests fases, estudiar-les i a treure-les a rotlo, no ha estat mai de mai escudar-se «en la història per defensar posicions partidistes», ni extreure'n allò que «convé per defensar les seves posicions i obvia[r] allò que no», ni molt manco «pretendre disfressar de pretesa objectivitat científica el que no és res més que un plantejament partidista». El que a mi em pareix un plantejament partidista -anomenem-lo així- és considerar que la descripció i caracterització històriques que vaig fer al meu passat article són conseqüència de l'assumpció d'un determinat posicionament i no d'un intent de clarificar conceptes i processos. I això darrer, comprendre adequadament els conceptes i els processos històrics és, pens, indispensable; si les diferents sensibilitats -i persones- nacionalistes de Mallorca no fan un ús pulcre i correcte de la nostra història, podran ésser acusades d'allò mateix que sempre han retret a determinats intel·lectuals espanyolistes: de manipular la història de manera intencionada.
Antoni Mas i Forners, historiador. (Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.