‘Els afores’ d’Isabel Garcia

Al final, la poesia sempre és una forma de refugi. Una manera, íntima i personal, de fugir de la intempèrie, com qui troba recer, la protecció de sentir-se a casa amb l’agombol de les paraules. Amb Els afores (Tres i Quatre, 2025) la poeta valenciana Isabel Garcia Canet, mereixedora del Premi Octubre Vicent Andrés Estellés, ens convida a una travessia poètica des dels marges. Però, com diu la cita de Josep Maria Esquirol que encapçala el llibre, «No hi ha centre, tot són afores». I és precisament des d’aquesta perifèria —física, emocional, simbòlica— que la veu poètica agafa força i autenticitat. Situar-se fora del focus permet una mirada més àmplia, radical, i és des d’aquest lloc incòmode però fèrtil que la poeta es projecta amb lucidesa i esperança.

El poemari s’inicia amb una escena de renaixement. L’au Fènix plana sobre els primers versos: «i brolla / dels ulls / la llàgrima / i del pit / la flama / i tremole / d’arrels / i renasc». La poeta tremola, s’arrela i reneix per perpetuar-se. Aquest clam vital reapareix en poemes com el que arrenca de la cita coneguda «la carn vol carn»: «El foc s’agafa a la flama més viva. / Amor, amor, renasc ara a la mar». El desig, l’amor i la natura s’entrellacen en una celebració que no defuig el dolor, però el transcendeix amb coratge, tot i algunes referències a la soledat i la ferida. Un dels punts neuràlgics del llibre és el poema Llenguatge, on el jo poètic s’hi fon amb l’eina que atorga sentit a l’existència: la paraula. Només mitjançant els mots podem desxifrar el món, i Canet en fa bandera. Lluny del lament estèril, la poeta opta per una mirada vitalista, tot i reconèixer, com dèiem, alguns moments de desfici i sentiment de pèrdua.

Els afores també és un llibre de gratitud i reconeixement. Hi desfila una galeria íntima d’homenatges: al pare, a la mare, a l’amiga, a l’amor, a l’escola —entesa com a espai de transmissió i resistència. Alhora, la poeta medita sobre la identitat, les arrels i el deure de preservar allò que encara ens defineix com a poble. En aquesta nova entrega, Canet aconsegueix una poesia més diàfana, més directa, sense perdre la musicalitat i l’harmonia interna que caracteritzen la seva veu. La llum que emergeix dels marges il·lumina un camí de possibilitats, on la vida —tot i les travelades— s’afirma amb força i plenitud.