Boualem Sansal, escriptor, traduït a desenes d’idiomes, lloat per les acadèmies importants del mon, amb una dotzena d’obres publicades, ara fa 230 dies que continua privat de llibertat. Enginyer i doctor en economia va exercir la seva tasca professional en l’empresa pública algeriana. Va ser un funcionari important del Ministeri d’Indústria. Les seves crítiques al poder politic i econòmic i a l’integrisme van provocar que fos acomiadat. La vida d’escriptor ha estat prolífica i sempre crítica, incòmoda per al sistema, la qual cosa l’ha dut a pagar molt cara la dissidència. Des de juliol de 2024 és ciutadà francès. Davant les dificultats de viure i respirar al lloc de naixement, va triar l’exili. El 16 de novembre torna al país d’origen i en arribant a l’aeroport d’Alger és empresonat. Venia de París on havia fet unes declaracions qualificades de «polèmiques», parlar en llibertat suma riscos.
La crítica al totalitarisme, a l’islam integrista, la manipulació política i la limitació de les llibertats són presents en tota la seva obra. I ell en parla amb una naturalitat absoluta. La paraula crítica el defineix. Tot i que la Constitució algeriana garanteix sobre el paper la llibertat de consciència i d’expressió, el delicte de què se l’acusa és «atemptat a la unitat i la seguretat nacional». Després de quatre mesos empresonat, el judici va ser el 27 de març de 2025, i es va fer sense advocat. L’editorial Gallimard, que li publica les novel·les, li facilitava el prestigiós François Zimeray, amb una extensa trajectòria en la defensa dels drets humans. No hi va poder assistir perquè les autoritats algerianes li van denegar el visat i van pressionar perquè canviés d’advocat, tot i aconsellant que el nou advocat no fos jueu.
Davant l’anòmala situació i sabent que la justícia al país algerià no és independent, sinó que és la veu del govern, l’escriptor decideix rebutjar els assignats d’ofici i defensar-se tot sol. El judici durarà vint minuts, la sentència, 5 anys i una multa. L’escriptor, vora els 80 anys, té mala salut, pateix un càncer de pròstata, però té una integritat i una moral de pedra picada. Ara ja fa set mesos que viu en una cel·la de nou metres quadrats, com ha explicat la revista Le Point, en un dels centres penitenciaris més durs del país nordafricà, la presó de Koléa, a l’oest d’Alger.
El tarannà de Sansal no és caure de genolls. Com aquells versos del poeta Josep Maria de Sagarra «L’home que ha vist un àngel de debò,/ gasta una llengua que no es deixa tòrcer...» que il·lustren l’autoritat moral de qui no es deixa vèncer.
La vista del recurs d’apel·lació es fa el dia de Sant Joan, i es resol en un dir ai. Deu minuts serveixen al fiscal per demanar 10 anys i una multa a l’escriptor díscol, rebel als valors essencials fonamentalistes d’un règim que, contràriament al que diu, no respecta els drets humans. El judici és en realitat un simulacre emmascarat i la vista d’apel·lació també. No hi havia un jutge i un fiscal, sinó dos fiscals. La jutgessa no coneixia els llibres de l’autor, malgrat que l’acusació també es basa en la seva obra. Ell declara que «això és un judici contra la literatura i la llibertat», i rebla amb dignitat : «I jo sóc un home lliure». Com aquella cançó de resistència que defensa el pensament lliure Die Gedanken sind frei, del segle XVIII. Es va tornar a fer molt popular durant el règim nazi quan es cantava com a desafiament a la tirania de l’opressor feixista.
La sentència es confirma en una vista el primer de juliol. Gallimard hi envia un altre advocat, Pierre Cornut-Gentille. Res a fer. Pena de cinc anys i una multa de 500 dinars. La rancúnia i la revenja són enemigues radicals de la fermesa i la dignitat.
Gairebé en parl·lel té lloc un altre judici. Les autoritats judicials algerianes sembla que no donen l’abast. Dos dies abans de la vista de Sansal, el 29 de Juny, van condemnar un jove periodista francés d’esports, interessat pel futbol africà, Christophe Gleizes, de 36 anys, a set anys de presó, acusat d’apologia del terrorisme. Va ser detingut el 28 de maig de 2024 i ja ha passat un any preventiu a la garjola. Col·laborador de revistes esportives, preparava un reportatge sobre futbol algerià i per aquest motiu havia tingut contactes de recerca amb un membre del Moviment per l’autoderterminació de la Cabília –MAK–, organització classificada com a «terrorista» des del 2021, tot i no haver matat mai ningú. Us imagineu que un periodista d’esports estranger vingués a Barcelona per fer un reportatge sobre el nostre popular Júpiter i li caigués al damunt una condemna de set anys per terrorisme basada en la seva història democràtica i la dels socis del club? Així són els dictadures.
La solidaritat i la insolidaritat
El primer que tot això em fa pensar és com la llavor de la barbàrie s’arrapa en mode mala herba, la cogula, tan dificil d’extirpar. I com la indiferència s’ensenyoreix de tot allò que representa una incomoditat. Penso en el silenci de les nostres associacions d’escriptors que tenen feina preparant les visites a la Feria de Guadalajara de Mèxic i per descomptat no tenen temps de fer ni un trist tuit a favor de la llibertat d’un col·lega empresonat per fer ús de la llibertat d’expressió, per escriure i opinar.
A França, però, de seguida es va crear un Comité internacional de suport amb el Pen Internacional, que no ha deixat de fer actes durant tots aquests mesos per aconseguir la seva llibertat. En parlava en l’esmentat article del 23 de desembre, amb una breu relació dels escriptors que s’hi havien solidaritzat. Hi ha hagut ressò a Itàlia i ara mateix els escriptors alemanys s’han tornat a mobilitzar amb motiu de la sentència definitiva.
A les mostres internacionals de solidaritat també s’han vist les d’insolidaritat. Per exemple la reacció sorprenent de La França Insubmissa de Jean-Luc Melenchon que no sols no hi ha manifestat cap interès, sinó que, pel gener, al Parlament europeu i a l’Asemblea francesa, pel maig, va votar contra la resolució que condemnava l’arrest arbitrari de l’escriptor franco- algerià i demanava el seu alliberament. L’esquerra francesa és del parer que s’ho mereix per islamòfob, amics dels sionistes i traïdor: ell s’ho ha buscat. Una esquerra que, paradoxalment, es declara «insubmissa» i accepta els dogmes a ulls clucs. Tenen clar que la llibertat d’expressió és un carrer de direcció única, la seva. Molt bé. Cada dia, si volem, podem aprendre una cosa nova o no tan nova.
Qui es dedica a escriure és una persona que pensa, que s’informa, que llegeix i que no pot brandar la bandera de la ignorància i el mutisme davant de situacions compromeses, al contrari li cal parlar i expressar-se sense seguir la moda ideològica del moment, és una persona lliure i n’assumeix les conseqüències. Ara bé, si nosaltres acceptem l’atac al pensament amb un mutisme sostingut és que donem per bona la censura. Si pensar i escriure et pot dur a la presó, com ja ha passat altres vegades a la història, si l’ús de la paraula és un exercici tan perillós i la nostra resposta és no badar boca i mirar cap a una altra banda, és que anem de cap al suïcidi com a cultura, amb indiferència i amb complaença.
Llegiu Sansal
Amb motiu de la vista d’apel·lació, el comitè de suport internacional conjuntament amb el batlle de Cannes van engegar una campanya a X amb el hashtag JeLisSansal com a reconeixement a la seva tasca d’escriptor i lliurepensador.
Kamel Daoud, l’escriptor franco-algerià, també exiliat a França, que va guanyar el premi Goncourt 2024 amb Huríes, publicada ja al castellà per Cabaret Voltaire, ha escrit una crònica a Le Point, #JeLisSansal, per divulgar aquesta iniciativa a favor del seu amic i col·lega. Daoud també és un home lliurepensador, vetat al país algerià i pereseguit tot i tenir també la nacionalitat francesa. Hi ha una ordre internacional de captura per part d’Algèria que, per exemple, li ha impedit anar a Itàlia a presentar la traducció del seu llibre.
Reprodueixo alguns fragments del text que han llegit públicament durant la campanya:
«Si voleu saber per què un llibre de vegades es torna més car per a l’escriptor que per als lectors, llegiu Sansal. Si voleu entendre per què Sansal està empresonat a Algèria després de tants mesos, no escolteu solament les explicacions, llegiu Sansal».
«Llegir Sansal no farà que avui pugui sortir de la presó d’Alger, però, a vosaltres, us farà sortir de la presó de la rutina i de la indiferència.»
Si voleu sortir de la vostra presó invisible, construïda amb conviccions fixes o idees fàcils, llegiu Sansal.
«Els homes i les dones d’un sol llibre són els fanàtics, les dones i els homes de molts llibres són esperits lliures. Tenen ales i no rancúnies».
«Llegiu Sansal. Llegiu»
«Perquè si ell perd la llibertat, la vostra presó s’anirà construint lentament també al vostre voltant. Un dia, ell no escriurà més. I un dia, no tindreu més el dret, el temps, la llibertat de llegir. Sereu al seu lloc entre els murs, fins i tot si els murs tenen altres noms i altres matèries».
«Llegiu Sansal, perquè llegir Sansal, no és detestar Algèria o condemnar-la, és somiar una història millor per a Algèria, una història de somriures i de pluralitat, una història on escriure no sigui un crim.
Llegiu Sansal perquè la Història recordarà que, per aquest acte, haureu format part dels lectors, no dels carcellers».
Afegeixo que podem llegir Sansal també en català : El poble de l’alemany o els diaris els germans Schiller Ed. Columna. 2009 i 2084. La fi del món. Ed.62. 2016.
Un cop vista la sentència ferma, i considerant el mal estat de salut i l’edat de l’escriptor, ja sols queda l’esperança d’una gràcia presidencial amb motiu de la festa nacional de la indepèndencia, el 5 de juliol. Altrament serà una vergonya, si és que en queda un bri, tant per part de França com per part d’Algèria, veure com es consumeix i s’apaga la flama d’una vida pel delicte de pensar i escriure en un cel·la de 9 metres quadrats.
Una frase de Ray Bradbury se’m fa present amb insistència: «Cada dia hauríem d’injectar-nos de fantasia per no morir-nos de realitat».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.