La poesia esmolada i incisiva de Paul Celan ressona a Pollença

Die Niemandsrose (La Rosa de Ningú) ha estat considerat un dels llibres més importants i bel·ligerants de Celan; per la seva banda, el poema «Psalm», d’on ve el títol, és un dels més traduïts i citats, i ha donat lloc a moltes interpretacions, sobretot de caràcter místic o d’una transcendència negativa després d’Auschwitz, però mai no se l’ha llegit com va proposar Jean Bollack: un nou Gènesi en què la figura del poeta és anomenada Ningú per part dels éssers anihilats que ell sap tornar a la vida, insuflant-los un alè de denúncia i subversió sense parió. Dedicat a la memòria d’Óssip Mandelstamm, poeta víctima de l’estalinisme, acusat de plagi i deportat a Sibèria, aquest recull no té només una dimensió política en el seu combat contra l’antisemitisme, sinó que suposa un retorn a les formes rimades i espetegadisses de la poesia russa.

Durant la presentació, Laia Malo presentà els poemes i parlà de les traduccions de Pons i les notes que aclareixen aquestes peces tallants. Es va parlar de les tensions de Celan amb la poeta Nelly Sachs i dels poemes que aborden la lectura d’Heràclit del filòsof Martin Buber. La raó és que, en aquest poemari combatiu, Celan també carrega contra els poetes i pensadors jueus que amb el seu ‘eclipsi de Déu’ i la seva voluntat de transcendència juguen el joc dels botxins i demostren una connivència amb el silenciament i la no denúncia dels crims del nazisme i el seu horror. A més, es parlà del conflicte amb Enzesberger i Bobrowski, així com de l’afer de plagi, amb les acusacions de Claire Goll, vídua del poeta Yvan Goll, que tant afectaren l’ànim i la salut psíquica de Celan.

Durant la presentació, Sylvia Wolterman va llegir poemes de l'autor en alemany i Arnau Pons ho feu en les seves versions en català. Entre els poemes que s’hi llegiren s’hi troben, el ja citat, de «Psalm» i «Químia», un poema punyent que es pot entendre com «una gran blasfèmia» que denuncia els intents de «purificació» de la raça ària a través dels forns crematoris. «La qüestió fonamental és que, independentment del context històric, Celan ens obliga a pensar la poesia com poques vegades s’ha fet. I aquest llibre és un cim de la poesia del segle XX», ha assegurat Pons a Ploma.

La llengua dels botxins

Paul Celan (Czernowitz, 1920 – París, 1970) pseudònim de Paul Antschel, va néixer el 23 de novembre del 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, aleshores dins Romania (avui Ucraïna), en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la col·laboració dels feixismes romanès i ucraïnès.

El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir en els afusellaments en massa i enterrat en una fossa comuna; ella, d’un tret a la nuca quan ja no va ser apta per treballar.

En certa manera, la mare havia llegat al fill una missió: ser poeta en aquella «llengua de la mort», llengua materna i dels botxins. Celan posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a la comesa; també el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’una estada a Bucarest (aleshores dins l’URSS) i d’una altra, molt breu, a Viena, es va instal·lar definitivament a París el 1948, on comença la seva carrera literària amb la publicació de Cascall i memòria. Es va suicidar tirant-se al Sena el 1970.

L'apunt

Les millors traduccions al català

La Rosa de Ningú (1963) és el quart volum de les obres completes de Paul Celan que tradueix Arnau Pons i edita La Breu Edicions. A aquest nou volum s’hi sumen De llindar en llindar (1955), Cristall d’alè (1965) i Reixes de llengua (1959). Es tracten de les millors traduccions en català mai fetes del poeta i, possiblement, de les millors traduccions de Celan a tot el món. En aquest sentit, David Cuscó criticava aquesta setmana a X la manca de crítica literària als mitjans i denunciava que «el silenci que acostuma a planar sobre les traduccions de Celan de l’Arnau Pons clama al cel». Cal destacar que ben aviat Ploma oferirà als seus lectors una ressenya més acurada i detallada d’aquesta meravella de llibre.