Els ‘Punts cardinals’ de Jessica Stockholder

Segons els curadors de la mostra, el treball de Jessica Stockholder és paradigmàtic del que s’anomena «pintura expandida». Es tracta d’un tipus de pintura capaç de «convertir el context en contingut de l’obra» ressaltant l’espai arquitectònic i provocant el pas de les dues dimensions tradicionals de la pintura a les tres de l’espai real. A més, s’inclou el «temps de l’espectador», que necessita deambular i badocar per l’espai sense trobar mai un punt de vista únic i definitiu. «Sens dubte es tracta de pintura, i en les seves obres podem parlar de fons i de figura, de clarobscur, de color, de composició, d’espai, de ritme, etc. Tot ens remet als elements de la tradició pictòrica, encara que els materials poden ser calcetins, cinta americana, una planxa de surf, un fragment d’una cortina de dutxa, una tela d’un paraigua, una màscara ghanesa, una màquina d’escriure, uns pesos o una catifa dissenyada per ella mateixa a partir d’un disseny cromàtic acurat», expliquen des del museu. «És la pintura com a realitat que permet ser penetrada, habitada», afegeixen.

Ara bé, es tracta doncs d’un estil de pintura que permet continuar parlant de pintura, encara que en molts de casos és l’espai arquitectònic el fet rellevant, el gest de ressaltar la «superfície mateixa per pintar». L’ús del color desmaterialitza les coses i atorga el valor pictòric que dona entitat a la pintura, com reflecteix aquesta selecció d’obres que daten del 2006 fins a l’actualitat. «Ho advertim en les peces més íntimes, una mena d’assemblatges d’objectes gairebé sempre trobats i reutilitzats que acaben esborrant les seves qualitats d’objecte a partir de la incidència del color. També la llum artificial com a estratègia pictòrica incideix en aquesta intenció, com un efecte de color. Més enllà de la pintura, es prioritza així el fet pictòric de cada objecte i, per extensió, la capacitat pictòrica de l’espai arquitectònic, que suporta la pintura com la paret serveix de suport al quadre», asseguren els curadors.

La materialitat del color

És per això que per entendre el treball de Jessica Stockholder cal assumir una premissa fonamental: el color sempre està preparat per imposar-se al material. «El color exerceix el paper del dibuix, de la perspectiva, de l’ombra, del volum, però també n’assumeix el potencial simbòlic, el simbolisme cultural, perquè els colors canvien amb el temps i amb el lloc i l’artista procura aquesta relació fisiològica amb el color, que s’instal·la en l'emocional i en determinades tradicions que doten el color de significats diversos», expliquen des d’Es Baluard.

Ho advertim a Hollow Places Fat; Hollow Places Thin (2011), en què l’artista serigrafia algunes formes i colors, alhora que imposa uns talls impactants en unes planxes de fusta per així deixar-hi una sèrie de llocs buits. Aquesta obra suposa una ruptura amb els materials habituals, tot i que el caràcter de «situació» i la «condició de palimpsest de memòries» –a causa de la intensa connexió amb els arbres i la fusta que l’artista havia experimentat a la seva infantesa al nord-oest del Pacífic, on la van influir els tòtems creats per indígenes d’aquesta costa – encaixen perfectament amb el que pretén Stockholder en els seus treballs. Els contorns naturals i els defectes de la fusta s’incorporen com a «memòria pictòrica», de la mateixa manera que els cistells de vímet assumeixen els seus colors i les seves textures a Cardinal Directions (2025), una obra ‘site-specific’ creada per a Es Baluard Museu en què el públic ha de caminar al voltant de la peça per poder copsar-la, com una mena de periscopi que ens recorda que la seva obra es basa en un procés continu de presa de decisions.

L’artista ens obliga a caminar per anar descobrint l’obra, com a Assist: Tied to be fit – Middle Period (2021), en què una corda funciona com una planta enfiladissa que s’expandeix per l’espai expositiu. Aquesta condició «invasiva, accidental o serendípica» té lloc en el procés d’elaboració de l’obra i en la recepció posterior, on es parteix d’un ordre conceptual, però per abastar l'inesperat. Per això, algunes vegades, la seva obra pot semblar «surrealista o dadaista», tot i que seria impensable sense l’aportació ambiental del minimalisme. Així, el fet específic del material i de l’objecte transcendeix la seva especificitat per tal que allò que veim –la superfície, la pintura– evoqui «molts altres espais i sensacions» capaces de desbordar els límits mateixos de la imatge i de l’espai que la conté. Si encara no heu visitat l’exposició, aprofitau aquests darrers mesos per acostar-vos a Es Baluard i gaudir de la millor «pintura expandida». Val molt la pena.