‘L’ocell pintat’ de Jerzy Kosinski

Hi ha obres que marquen un abans i un després. Sens dubte, aquesta primera novel·la de l’escriptor estatunidenc d’origen polonès va ser un punt d’inflexió per a molts lectors. Avui dia, quan el divertimento banal i l’entreteniment llibresc s’han endinsat en l‘art literari, és quan més cal llegir i recomanar obres d'aquesta magnitud. Amb L’ocell pintat (Nova Editorial Moll, 2024) el lector assisteix a l’esclat d’una alenada tèbia enmig d’un camp devastat pel sofriment i la mort. Jerzy Kosinski —en la prodigiosa traducció de Laia Malo, que ha sabut preservar la fredor lírica i el to espectral de l’original— ens lliura una novel·la que no tan sols colpeja, sinó que ressona dins el lector com un eco interminable.

La història arrenca amb un gest d’abandonament: uns pares deixen el seu fill de sis anys sol davant l’horror imminent de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquí, el que segueix és una odissea a través de l’Europa rural més tenebrosa, una travessia salvatge per un territori poblat de supersticions, crueltats i silencis brutals. El protagonista, sense nom, sense passat definit, esdevé una mena d’arquetip, una figura universal que pot ser qualsevol infant llançat al món sense cap possibilitat de defensar-se. Cada capítol és un descens, una nova estació del calvari, i el recorregut és tan físic com simbòlic. Kosinski ens parla de violència, sí, però també de solitud, d’incomprensió, d’una infància saquejada, de la innocència trencada d’arrel. La mirada del nin és alhora ingènua i lúcida, una mena de mirall on es reflecteix tot allò que l’adult vol ocultar.

L’ocell pintat del títol —un ocell diferent, pintat amb colors estridents, que és rebutjat i assassinat pels de la seva espècie— sintetitza la metàfora central: la condició de l’altre, del marginat, del que no encaixa enlloc. És impossible llegir aquesta novel·la sense sentir que un glaç intern et va envaint i devorant. No hi ha concessions, ni falses redempcions. I tanmateix, la lectura resulta fascinant, gairebé hipnòtica, per la intensitat del llenguatge, per l’habilitat amb què Kosinski descriu l’horror sense caure en l’exhibició morbosa. Amb aquesta primera traducció al català, L’ocell pintat s’incorpora al nostre patrimoni literari com allò que ja era: un clàssic indispensable, una veu que crida des del fossar de la història, però que encara té molt a dir sobre nosaltres: una espècie sense cap possibilitat de salvació.