‘Uralita’ de Pau Vadell

No cal insistir en la idea que el nostre poble està conformat per una tribu anorreada des de segles i segles enrere. Encara resistim, és clar, però no podem dir que gaudim amb gust del plaer de la victòria. Amb Uralita (LaBreu Edicions, 2024) Pau Vadell ens ofereix una radiografia punyent i gairebé apocalíptica d’una Mallorca devastada, enverinada per l’especulació i per la massificació turística. El poemari és una denúncia feta des de les entranyes, un crit d’impotència i de ràbia que parteix de la memòria rural per retratar un present certament desolador. El poeta posa en diàleg dues Mallorques: la de les pletes, les partions i les eines rovellades, i la dels ‘beach clubs’, els apartaments de lloguer vacacional i els cossos tatuats que s’arrosseguen de matinada pels carrers saturats de Magaluf o de s’Arenal.

Pau Vadell s’endinsa en el paisatge amb una mirada que oscil·la entre la nostàlgia i la lucidesa crítica. El títol Uralita, amb la seva càrrega tòxica i simbòlica, resumeix a la perfecció l’essència del llibre: el que ens protegeix també ens mata. Sota aquest sostre contaminat, el poeta recupera imatges icòniques de la Mallorca pagesa —somiers com a barreres, banyeres com a abeuradors— i les contraposa a la decadència contemporània, que ja no sols és patrimoni dels mesos d’estiu. La seva veu, sobretot hereva de Blai Bonet i Damià Huguet, manté una tensió lírica constant, amb versos que cremen com el sol d’agost: «Cremarà el llentiscle / com crema la intensa llum / als nostres ulls. / Farem guspires dels pocs roïssos / encara udolants entre els dits».

Amb un llenguatge versàtil i genuí, Vadell dibuixa una Mallorca que agonitza, presa per uns «bàrbars» que sotmeten el territori i els seus habitants, considerats com a servents d’un paradís que ja no els pertany. La ironia, el desencant i la contundència travessen tot el poemari, convertint-lo en un al·legat poètic a favor d’una identitat ferida, gairebé irrecuperable. Uralita no només és poesia de denúncia; és també un testament d’amor per una terra i una cultura al límit de la desaparició. Un llibre colpidor i incòmode, sobretot perquè al capdavall ens demostra de qui és la culpa d’aquest desastre que sembla no tenir remei.