El Llull de Palau i Fabre

Palau i Fabre ha estat un dels grans reivindicadors (i amics) de Picasso (de qui a Es Baluard se’n conserva una part molt interessant de la seva producció de ceràmica esgrafiada), va ser amic del galerista eivissenc Albert Velasco, doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (UIB), l’any 2002, i, en més d’una ocasió, viatger per Mallorca. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on va conèixer i travar amistat amb el també poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), amb qui compartí l’interès pels primers autors que van donar caràcter filosòfic a la paraula. És a dir, pel retorn a les inquietuds que van moure els humans europeus a pensar filosòficament o, en altres paraules, als presocràtics. I és que, com bé diu Palau i Fabre, el poemari Imitació del foc (1938) de Rosselló-Pòrcel retorna a Heràclit per donar alè a la poesia del segle xx ja que capta allò mateix que va aprehendre Heràclit: que la vida és harmonia de contraris. I per això, en ell, el foc és purificació i lluita, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu. Immaterialitat i alè. Misteri. El misteri que sempre envolta allò que som i allò que volem ser.

Com en Llull, en Rosselló-Pòrcel, la mar hi és ben present. No debades, cap altra cultura de la mediterrània té tants quilòmetres de costa com la catalana. I aquesta visió i metàfora de la mar és important per a la seva manera de veure el món i les relacions. Per l’amplitud i la profunditat de la seva visió i per l’horitzó que, ambdós, situen en el seu punt de mira. En la seva invocació a la Verge, Llull digué: «Santa Maria significa santa mar, perquè us apel santa mar, on viuen les esperances de pecadors, e de qui ixen aygües vives, qui són llàgrimes de pecadors qui vos demanen ajuda e socors. A vós, santa mar, deman ajuda per eixir de mala mar tribulada per pecats, què apareixen pecadors, car no han en vós esperança.» De la seva banda, Rosselló-Pòrcel copsa que, malgrat la immensitat de la mar («Mar foll de gris i verd força d’aire : / trenca cristalls sobre la costa blana»), n’hi ha una altra de més profunda (i més difícil de conquerir): la pròpia personalitat, la qual no la podem anar a cercar mar enllà sinó a l’interior de nosaltres mateixos ja que, «només en mi pots créixer més i estendre / més pura sal, més amagada pedra, / i encara retrobar-te en camins foscos / per balenes remotes i algues velles.»

Una mar profunda que Eugeni d’Ors (1881-1954) va saber plasmar l’any 1947 a El secreto de la filosofia en dir que la vida no és somni, com havia dit Calderón de la Barca (1600-1681), sinó (i seguint la psicoanàlisi), que el somni també es vida. I no només el somni, dirà Palau i Fabre: també la follia i la quimera. La confusió (o mescla) entre el somni i la realitat i entre la realitat i el somni. Ho havia intuït un altre visionari: Jonathan Swifft (1667-1745) a través dels impagables viatges de Guliver per la consciència humana i en escriure que: «la visió és l’art de veure les coses invisibles». La follia que es construeix, com digué sant Vicent Ferrer (1350-1419), a través de totes les disciplines i ciències humanes (començant per la filosofia). La follia de pensar-se que s’arriba a saber alguna cosa (i a la veritat) quan, de fet, només aprofundim en la ignorància. Només podem viatjar. Penetrar el desconegut. Moure’ns per la mar immensa. Intuir el jo, la realitat i la veritat.

De poesia i filosofia

Palau i Fabre va dedicar molts textos a tractar Ramon Llull i la seva obra, que és el pensador català que, conjuntament amb Joan Crexells (1896-1926), més temps el va acompanyar i al que va dedicar més treballs i de manera més constant. Palau i Fabre sent fascinació per Llull i va perfilant-ne la seva visió, la qual, entrat el segle XXI és reflexionada a «L’enigma Llull». En aquest text del 2004 es planteja com és que Llull, finalment, vol ser martiritzat o, en altres paraules, perquè s’hi veu abocat. Sobretot perquè al Cant de Ramon ja hi diu «Vull morir en pèlag d’amor». Per Palau i Fabre el seu martiri final sembla un suïcidi per amor: «Per amor, però suïcidi». Les seves ànsies d’absolut, la seva follia i la seva angoixa vital (pels constants fracassos) li haurien conduït. És a dir, la seva ànsia d’un coneixement absolut, que la seva Ars no s’hagués implantat (tal i com ell hauria volgut, tot i que concep que li ve directament de Déu) i la seva angoixa davant la vida.

Hi ha dues idees de Llull, necessàriament interrelacionades, que li interessen molt: la seva follia i la construcció del seu jo. D’una banda, perquè Llull defineix el seny com quelcom que també es boig i, de l’altra, i en relació amb aquesta, perquè la veritable alquímia de Llull és poètica i poiètica: la construcció d’ell mateix. Si Catalunya és la terra del seny, com hauria defensat el seu mestre Francesc de Paula Mirabent (1888-1952), Llull n’és l’excepció que confirma la norma: el pare de «El foll seny».

Aquesta darrera idea l’inquieta des de l’any 1978: «Avui he trobat, en Llull, una expressió molt inesperada, gairebé inèdita. Fa referència al nostre debatut concepte de seny. Mai no l’he vist usat ni esgrimit així. Llull parla del seu «foll seny». [Llibre de Contemplació, cap. CXCVIII, 27] Expressió que és contradictòria, però que dona una nova dimensió i obre unes noves perspectives en la nostra concepció habitual del seny. «Per a nosaltres, seny és quasi sinònim de sentit comú, de mesura, de ponderació, d’enteniment. En aquest sentit, seny és un terme –i un concepte– oposat a follia», però si Llull diu «Foll seny» vol dir que el seny és un sentit que «també es pot esgarriar», «sortir d’òrbita» i «enfollir», i això vol dir que el seny no és, només, un antídot a la follia, ja que «allò que sembla haver-hi de més profundament equilibrat en nosaltres pot desequilibrar-se». En conseqüència, seny i follia, o follia i seny, són dos termes que s’interrelacionen creant una polaritat ja que: «De la mateixa manera que el mot follia taca i condiciona la dimensió del mot seny, el mot seny taca i condiciona el mot follia. Una follia que sigui basada en el seny, que sigui follia del seny, en ta manera, una follia doble, o una follia extrema, o una follia lúcida.» No és la follia de «l’extraviat mental o del deficient mental» sinó una follia que «involucra l’ésser d’una manera més completa, més total, més d’acord amb un mateix.» I això vol dir que: «parlar de foll seny vol dir haver actuat i haver assumit, en la vida, situacions a les quals hom ha arribat no pas per un engrescament inicial, o per un arborament inicial, o per un motor passional; vol dir haver actuat i haver assumit situacions extremes, arborades o escabellades, partint d’una base serena i després d’haver-ho mesurat bé tot i haver mesurat les conseqüències d’aquell acte i d’aquella situació excepcionals.» I, uns dies després, afegeix: «hi ha, en Llull, una mena d’autohipnosi o d’autoembriaguesa racional, que el mena a la proliferació deductiva, al desplegament gairebé mecànic de les facetes i els plecs del seu pensament. L’Ars sorgeix d’aquesta embriaguesa intel·lectual donant-li una forma «freda». Però el punt inicial és una mania i una obsessió que pot semblar esquizofrènica.

És per això que en alguns textos cita l’empenta de Ramon Llull amb la definició que Paul Claudel (1868-1955) havia fet d’Arthur Rimbaud (1854-1891), segons la qual aquest era: «un sauvage à l’état mustique» en el seu pensament hi ha un ritme primitiu basat en la respiració i la inspiració pulmonar i per això diu que és un «geni mediterrani» i, també que forma part del corrent universal de la follia creadora: «Il l’est surtout parce qu’il forme part de ce corant univesrele de la folie» integrada per Hölderling, Nietzsche, Dostoievsky, Nerval, Pirandello i Artaud, que són els qui s’oposen al quietisme del «sentit comú». I és per aquest motiu, afegeix, que l’or que ell cerca, alquimísticament, és el seu. La veritat i Déu a través d’ell mateix: mitjançant la rerefacció i la condensació de l’amor, cosa que implica una ferotge lluita interior, que es mosta en la seva constant angoixa. Llull, doncs, aplica l’alquímia, el seus principis i idees, sobre ell mateix: «Pour plonger dans lui-même et devenir son propre laboatoie. L’or qu’il cherche, il espère le trouver à la pointe extrème de son âme».

De Rimbaud, en el text inèdit i sense títol datat a Salou el dia 2 de gener del 1966 hi diu que és un autor que planteja, constantment, el problema del destí «com una possibilitat oberta que es confon amb la voluntat d’ésser». Dirà que quan aquest va a París queda desenganyat del que havien estat els seus ideals i això l’obliga a replegar-se sobre ell mateix i, aleshores, tot allò que «Havia ambicionat exteriorment, tot el possible cabdillatge messiànic, al qual aspiava, es volcà vers aquesta ambició esotèrica de la seva poesia». Els seus ideals polítics queden barrats i reneixen en els seus ideals poètics: els seus ideals i el seu destí queden reterritorialitzats, però no pot fugir del seu destí, de la revolució..., i passa que, aleshores «aspirà a una revolució total, integral, i a una comunitat de béns entre els homes». Però sempre topa amb el desengany, com Llull. I això l’obliga a «anar molt més endavant i molt més lluny». Fa que la seva vida sigui, en aquest procés, «una vida excepcional, un destí excepcional». I és per això que, en ambdós casos, Palau i Fabre considera que no els hem de veure només com un filòsof i com un poeta sinó que cal remuntar-nos a la seva infantesa i a la seva «voluntat d’ésser inicial», ja que d’aquesta voluntat d’ésser i de les seves topades amb la realitat arribem a l’ésser que es troba com-a-poeta. És a dir, que es resol en la voluntat d’ésser-poeta gràcies a una recerca constant per «realitzar-se, cristal·litzar-se».

Rimbaud vol trencar els esquemes, viure amb llibertat i plenitud i per això desborda els esquemes establerts i, al final, es veu ell mateix desbordat per la vida. Va ser una joguina de la vida (o un jugador)?, es pregunta Palau i Fabre. Per això és apassionant: perquè en acostar-nos a ell ens acostem als problemes més radicals de la vida i del destí. Als «interrogants que, sobre la vida, sobre el nostre pas per la terra ens podem posar, sentim que els trobem més candents, més aguts, més contundents». I és per això que ens obliga a qüestionar-ho tot. També el sentit comú o, més ben dit, sobretot el sentit comú.

La follia i l’excés formen part de la creació i de la construcció del jo d’una manera radical. Fins i tot en l’obra de Joan Crexells (1896-1926), a qui Palau i Fabre estudià amb deteniment, tot i ser un pensador tan noucentista i racional, hi ha una obra que el delata: «El cos immortal i l’anima mortal» (1924-1928), que és un text que Crexells havia deixat al calaix i que li surt més «inesperat, més intuïtiu que racional». No té el mateix to que la resta de la seva obra, més reflexiva (ja que és un autor que «ho controla tot»). Pet tant, aquest breu assaig és: «la petita obra mestra involuntària a la qual l’artista no acostuma a donar la importància deguda, però que constitueix una síntesi i una culminació, tal volta insuperables, de molts dels seus esforços. Ens posa al descobert una deu irracional en Joan Crexells –com la que trobem en tots els filòsofs racionalistes– que el degué sorprendre a ell mateix.» Amb tot, Palau i Fabre diu que Crexells no és un autor per qui senti afinitat. Massa raó, massa intel·ligència i massa judicis hi troba i, malgrat que és cabdal per a la filosofia catalana, no ha trobat continuador, i és una llàstima i una pèrdua. Sí que n’han trobat poetes com Joaquim Folguera (1893-1919), Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. I això fa que: «Catalunya, durant aquests cinquanta anys, s’ha mostrat una terra prodiga en artistes i poetes, però el cert és que el panorama filosòfic és més aviat deplorable». Una terra on la follia ha estat l’eina i la màquina de la creació. De la vida cultural, com ho ha estat Ramon Llull des dels seus orígens. Una follia que s’oposa al sentit comú i a la moderació que només pot portar quietud i mort, que és el que, malauradament, ha caracteritzat el pensament filosòfic català del segle XX (sobretot després del 1939).