Es poden escriure unes notes de dietari que es converteixen en poesia? La resposta la tenim, per exemple, en la poesia de J. Gil de Biedma o Cèsar Vallejo. Però ambdós presenten una obra molt bru. L’anècdota personal que transcendeix al «jo col·lectiu», que camini per l’inconscient de la gent lectora. I no és pas gens fàcil.
La poesia dona molt poca cosa a l’autor en correspondència amb una feina titànica i tal volta impossible: és com un nou mite de Sísif, que ens diria Albert Camus. El que si sempre ofrena és la capacitat de dir, amb un mínim de destresa i precisió per a la persona que dubta. Poder expressar tot allò que ens preocupa o colpeix és d’una potència sanadora.
Llucia Palliser ja l’any 2020 en el seu llibre Vetes de Vida ens informava de la capacitat de la poeta de revisar les pulsions corporals d’un cos de dona, especialment en uns bons sonets.
El llibre actual Defensionari (Nova Editorial Moll 2025) és una confessió d’uns fets que la trasbalsen: del joc de l’amor quan s’endinsa en el desamor. Raja sang poema rere poema. Juga amb trets de poesia cal·ligràfica o en la meditació de poemes breus més assossegats.
La part central de llibre, la que comença amb el poema que dona títol al recull (pàgines 45-60) és la que em sembla porta el dolor a manifestar-se com a proper, vull dir poètic. Com per exemple al sonet que comença:
«Créixer rompuda, prompta al sacrifici
Infame de xerrar boig, de la farsa.
Estendre amb vanitat el gentilici
De l’apàtrida que s’esfilagarsa...»
Com poden veure varia els peus tònics dels versos d’onze síl·labes, a la quarta, a la sexta, a la sexta i a la tercera . El que jo en dic decasíl·labs líquids. I això li dona al vers una vivesa tràgica si voleu, ja que l’allunya del pas habitual tan sonor.
El llibre està quallat de lemes i citacions. Les més importants, al meu entendre, són les del final. Les de la genial Alejandra Pizarnik que doblega la sintaxi castellana produint efectes emotius brillantíssims; i la més càlida de la gran poeta menorquina Margarita Ballester, una mestra per a tots nosaltres.
Que la benvolguda Llucia Palliser hagi reeixit o no, és cosa que els lectors diran. Ara ens ofereix una ferida palpitant que supura amb versos tensos i alçurats. Quan meditem com a societat els seus mots sabrem la raó per la qual tantes dones quan avança l’edat se senten tan indefenses.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.