El llibre blau

La descoberta d’un autor desconegut que encara ens desperta una autèntica admiració, un intens deler d’assaborir altres llibres seus, s’ha de celebrar sempre amb goig. Sobretot agraint la tasca del traductor, en aquest cas Ramon Cardona Colell, i de l’editorial que ha donat la forma final al producte literari. El llibre blau (Quid Pro Quo, 2025), de l’escriptor grec Stratis Mirivilis, és un recull de narracions que confirma per què aquest autor grec, nominat diverses vegades al Premi Nobel de Literatura, ocupa un lloc destacat -o així hauria de ser!- dins la narrativa europea del segle XX. El que sobta des de les primeres línies és la força de la seva veu narrativa: un estil depurat, ric en matisos i amb un lirisme que batega tant en la descripció dels personatges com en la recreació d’atmosferes plenes de suggestió.

Cada relat d’aquest llibre sembla una finestra oberta a un univers particular, amb una sensibilitat aguda per la condició humana. Hi trobam una visita a un hospital psiquiàtric, on les històries dels interns dibuixen el dolor i la fragilitat amb una tendresa quasi poètica; una jove àvida de món que abandona el seu enamorat, deixant enrere una estela de perplexitat i desig frustrat; la cruesa dels dies de trinxera, on el silenci pesa més que les bales, i el record i la por esdevenen companys fidels. Altres textos retraten un amor adolescent, pur i ingenu, que esclata com una flor d’estiu; la lenta decadència d’un heroi de guerra que ja no troba consol ni reconeixemt; o la melancòlica crònica d’un vell roser, metàfora viva del pas del temps i la memòria.

La prosa de Mirivilis no busca el dramatisme fàcil, sinó que desplega una elegància subtil, carregada de detalls sensitius, que convida a una lectura lenta, gairebé contemplativa. El to és serè, però ple de fondària, i el ritme, harmoniós, fa que fins i tot els passatges més dolorosos adquireixin una bellesa tendra. Amb El llibre blau, Stratis Mirivilis ens ofereix un mosaic d’existències que, tot i la seva diversitat, comparteixen una mateixa llum: la de l’humanisme més pur, aquell que s’atura en els gests menors per revelar-nos la grandesa oculta de la vida.