El francès David Moncoutié, del Cofidis, es va retrobar amb la victòria després de tres anys de sequera en apuntar-se la segona etapa pirinenca, disputada entre Andorra i el pla de Beret, de 151 quilòmetres, en la qual el nord-americà Levi Leipheimer va tornar a vestir-se d’or i Carlos Sastre cedí un grapat de segons a Alberto Contador i a Alejandro Valverde, ambdós en posició de pòdium.
Moncoutié tenia el palmarès estancat des que va guanyar una etapa del Tour a Digne le Bain en un 14 de juliol, festa nacional francesa, però el brau corredor de 33 anys va treure les teranyines amb un triomf en solitari al cim de pla de Beret, on va fer bona la fugida del dia a força de suor i llàgrimes. Va creuar la meta en 4 h 24.56.
A continuació van fer-ho tres pesos pesants de la carrera que van lliurar la batalla particular. Alejandro Valverde va guanyar l’esprint a Alberto Contador i a Igor Antón, per velocitat, i imposà així la seva llei.
Mentre Contador feia una altra passa més, curta però significativa, i Valverde recuperava el que havia perdut a la Rabassa, Carlos Sastre va firmar el seu sofriment en l’ascens al pla de Beret amb un retard de 5 segons sobre els seus principals rivals. El guanyador del Tour va entrar acompanyat de Joaquín Rodríguez, Dani Moreno, Leipheimer, David Arroyo, Mosquera i Gesink. Amb les bonificacions, Sastre va regalar 18 segons a Valverde i 13 a Contador, cada vegada més favorit.
Els Pirineus no han enfonsat ningú, per la qual cosa la Vuelta surt viva de la serralada muntanyosa. Levi Leipheimer va tornar a enfundar-se la penyora daurada, la que es va posar a Ciudad Real, i els espanyols inunden la general.
Contador trepitja els talons al líder, a 21 segons. Els seus atacs a la Rabassa i pla de Beret han marcat el territori del favorit número 1. Valverde no es vol despenjar i aguanta amb bravesa. Es va col·locar tercer a 49 segons i Sastre va mantenir la quarta plaça a 1:27 de Leipheimer.
El port de la Bonaigua va començar a canviar el decorat de l’etapa. Moncoutié va coronar en solitari amb 1.42 de renda sobre Joly, Eskov i Kern.
Els homes de Contador van mostrar les ungles, sense rapinyar, un avís per provar les forces dels rivals. Després l’Euskaltel va disparar la cursa amb Astarloza i Txurruka i la van coronar a 50 segons de Moncoutié, que va aguantar en un descens vertiginós. El francès va evitar les companyies perilloses en l’ascens definitiu a pla de Beret. Aliè a tot allò que estava passsant entre els il·lustres, va estrènyer les dents fins que va conquerir el cim lleidatà. Premi merescut a un corredor que té en el seu palmarès dues etapes del Tour.
Per darrere l’Astana va seleccionar els més forts i Contador va pegar el primer cop a la taula quan faltaven 5 quilòmetres per la meta. Atac al vell estil, explosiu, que no demolidor. Valverde es va aferrar a la seva roda i poc després a Igor Antón. Ningú no donava un sol relleu al madrileny.
I Alberto va atacar altra vegada quan mancaven 2.000 metres de meta. No hi havia manera. Es va resignar. Carlos Sastre, en una ostentació de valentia, gairebé enllaça amb el vagó capdavanter, però el líder de l’Astana va arrencar de nou. I se’n va anar. Amb Valverde i Antón. I Valverde, que és millor a l’esprint, li va prendre la segona plaça. El veredicte final no va caure bé a Contador. La seva estratègia serà encarrilar la Vuelta a l’Angliru i rematar a Navacerrada. A veure si el pot seguir algú.
