El pròxim divendres, dia 29 de juny, es complirà el desè aniversari del darrer ascens del Reial Mallorca a Primera Divisió, després de superar l'eliminatòria que l'enfrontà amb el Rayo Vallecano.

En aquella ocasió el conjunt mallorquinista estava en mans del tècnic Tomeu Llompart, un home de club, un apagafocs que ara recorda per a Diari de Balears aquella cita que passarà per sempre a la història del club.

-Quins records guardau d'aquella eliminatòria gairebé a vida o mort amb el Rayo Vallecano i que significà l'ascens a Primera?
-Fou inoblidable, una proesa hermosa. L'objectiu era ascendir o ascendir, ja que quan em vaig fer càrrec de l'equip vaig tenir una reunió amb Antonio Asensio en la qual ens va fer veure, a mi a Pep Bonet, a Mateu Alemany i a Bartomeu Beltran que pujar a Primera era vital per al futur del club. Ens posà les coses molt difícils, però férem un grup molt fort, molta feina i els jugadors s'hi involucraren en un cent per cent. A Vallecas vàrem patir una cosa de no dir.

-Després de guanyar 1-0 el partit d'anada, com preparàreu l'equip per afrontar els darrers 90 minuts de l'eliminatòria?
-Els vaig demanar tranquil·litat i que jugassin amb el cap fred. Tot i que en el descans perdíem per 1-0, confiava en l'equip i en la gent. Pensava que amb jugadors com Stankovic o Carlos els podríem sorprendre a la contra, i així fou. Després ens marcaren el segon gol i els darrers minuts se'm feren eterns. Així és el futbol. Per poder tenir una alegria s'ha de patir.

-Després de la destitució de Víctor Muñoz, agafàreu l'equip líder quan faltaven sis jornades i enmig d'un ambient enrarit. Vaja patata calenta...

-I tant! L'equip, tot i anar primer, anava a menys, hi havia jugadors importants que no jugaven i havien entrat en una dinàmica apàtica. A més, físicament l'equip tampoc no funcionava. Era una situació realment difícil i Bartomeu Beltran decidí pegar un cop de timó amb el canvi d'entrenador. La jugada, a la llarga, li va sortir bé.

-Com aconseguíreu resoldre la situació de crisi?
-Amb confiança. El jugador professional necessita confiança i afecte, que el facin creure en el que fa. Jo els vaig fer veure que eren tan bons com els jugadors de qualsevol equip. Foren setmanes de molta pressió, però tots, directius, tècnics i jugadors vàrem fer pinya i lluitàrem units per l'objectiu de l'ascens.

-Us va desil·lusionar no entrenar l'equip a Primera l'any següent?
-No, tot el contrari. Beltran m'havia ofert continuar-hi, però vaig ser jo que vaig dir que no. Sabia que quan hi hagués la primera errada arribarien els dubtes. Així, em vaig oferir per ajudar el nou entrenador que vengués a conèixer la plantilla i a fer feina des de l'ombra.

-Si ara us demanassin dirigir el primer equip, ho acceptaríeu?
- I tant. Tornaria a acceptar-ho. Per què no? He treballat durant deu anys en el Mallorca i deu anys són difícils d'oblidar.