Un sofert empat davant d'Estats Units (1-1), que va jugar tota la segona meitat amb un jugador menys, producte d'una actuació mediocre i decebedora, ha portat la selecció italiana a la banqueta de les crítiques, passant en cinc dies de l'eufòria al temor d'un nou fracàs.

La victòria davant Ghana (2-0), en la primera jornada mundialista havia portat alegria, confiança i una exagerada seguretat, fins i tot guanyar el títol. Ara s'ha fet pas a la preocupació, els dubtes i la inseguretat. «Cassa Azzurri», lloc de reunió de la premsa, de les conferències de premsa i de la venda del «made in Italy», presenta un rostre trist, exempt de bromes i festa.

Ja no es veuen tan clares les coses. Els rostres dels jugadors, del propi seleccionador Marcello Lippi, evidencien preocupació i es mesuren les paraules, fins i tot el seu to. Ara, davant de la República Txeca (22 juny, a Hamburg), està en perill tot un projecte emprès fa dos anys i mig amb Lippi i sota el signe de «tornar la il·lusió» a l'aficionat i de congraciar-se amb el «bon joc». A això es va unir aquestes últimes setmanes l'objectiu de tornar la credibilitat, i netejar la imatge al «calcio» davant dels escàndols esdevinguts en el propi campionat nacional. Fa cinc dies aquests objectius, «vells i nous», es donaven com a més que possibles. Fins i tot, des d'Itàlia un parlamentari va demanar una «amnistia general» per guanyar el mundial. Una bogeria. Avui l'optimisme s'ha tornat en realisme i ja es pensa només que s'ha de passar a la següent ronda (vuitens); i guanyant a la República Txeca.

Sigui com sigui, amb bon o mal futbol. L'important és el triomf. No val l'empat, encara que matemàticament els posi als vuitens (una cosa que fins i tot amb fortuna es podria aconseguir perdent d'acord amb la diferència de gols). Ha de guanyar ja que és l'única forma segura per acabar primers i evitar d'aquesta manera el tan temut creuament davant de Brasil.