FRANÇA98
ESPANYA68
FRANÇA: Rigaudeau (3), Mickael Pietrus (23), Florent Pietrus (13), Diaw (9), Julian (2) -cinc inicial-, Parker (25), Weis (5), Gelabale (13), Giffa (-), Schmitt (-) i Diarra (5).
ESPANYA: Calderón (5), Navarro (17), Jiménez (10), Reyes (9), Garbajosa (12) -cinc inicial-, Fernández (-), Cabezas (-), De Miguel (-), Vidal (6), Rodríguez (1) i Vázquez (8).
ÀRBITRES: Zavlanos (GRE), Bachar (ISR) i Sutulovic (CRO). Sense eliminats. Varen assenyalar tècnica a Calderón (m.26) i a Navarro (m.27).
Parcials: 21-21, 44-36, -descans-, 75-54, 98-68.
França va fer baixar del pòdium continental Espanya en el pitjor partit que la selecció espanyola ha disputat en molts anys, producte de la decepció de no estar en la final i de quaranta minuts desastrosos que els francesos, amb un excel·lent Tony Parker al capdavant, van aprofitar per penjar-se el bronze al coll.
La cistella aniquiladora de Dirk Nowitzki en semifinals va fer més mal a Espanya que l'igualment mortal de Dimitris Diamantidis a França. El duel francoespanyol pel bronze acumulava darrere una tremenda dosi de frustració per a ambdós equips, apartats del xoc pel cim continental en l'últim alè.
El cop que els dos equips van encaixar dissabte admetia, de tota manera, matisos. Els gals van perdre un avantatge de set punts en els últims quaranta segons de partit amb Grècia. La selecció espanyola en va remuntar nou en poc més d'un minut, va tenir la final a la mà a quinze segons de la botzina i l'alemany Dirk Nowitzki li va arrabassar el pas quan faltaven tres segons.
És a dir, la disposició anímica de França havia de ser pitjor, com a mínim teòricament. Les suposicions, en canvi, només són això, possibilitats, no certeses. Els homes de Claude Bergeaud ho varen demostrar amb fets. N'hi va haver prou de veure's a sis punts d'Espanya (3-9 minut 3) per recordar que el que hi havia en joc era una medalla europea, de bronze, però medalla.
L'espurna que va activar la màquina francesa va emergir del contraatac. Tres pilotes recuperades varen deixar els germans Pietrus, Florent i Mickael, córrer en solitari cap a la cistella espanyola i el que més mal fa dels contracops i les esmaixades no són els punts encaixats, sinó l'efecte psicològic que tenen sobre el rival.
