Tot estava a punt. La pantalla gegant instal·lada pel Grup Serra al Palau Municipal d'Esports de Son Moix, a Palma, mostrava l'estora verda quasi impoluta de l'estadi Martínez Valero d'Elx. Al fons de les imatges, una marea vermella de seguidors mallorquinistes desplaçats a Alacant per presenciar la final de la Copa del Rei animaven tant els jugadors com tots aquells aficionats que no havien pogut acudir a presenciar en directe aquesta nova cita del Reial Mallorca amb la història.

Quan el col·legiat Iturralde González s'endugué el xiulet a la boca per marcar l'inici del matx entre els vermellencs i el Recreativo de Huelva, les grades de l'estadi alacantí, com també les de Son Moix, amb prop de 5.000 ànimes expectants, bramaren d'emoció. Les cartes ja eren sobre la taula. El recinte del Palau Municipal d'Esports era ple de gom a gom. Ningú no es va voler perdre la gran festa del mallorquinisme.

Després dels primers cops a la pilota, sempre entesos com un tempteig del terreny entre els equips en disputa, l'emoció entre el públic anà creixent minut a minut, fins a arribar gairebé a la histèria entre tots aquells que s'antullaven com a majors fanàtics del Reial Mallorca, fàcilment recognoscibles per la seva indumentària vermella i negra, les cares pintades i els gests frenètics, però sense oblidar tots aquells altres aficionats més discrets i mesurats que, a causa de la importància i la tensió del moment, arribaren alguna vegada a perdre la compostura.

L'emoció dels aficionats que es desplaçaren ahir al Palau Municipal d'Esports per veure el partit en la pantalla gegant muntada pel Grup Serra es podia tallar a espasades.

No fou fins al minut 21 de la primera part, quan Iturralde xiulà el penal sobre Etoo que convertí de manera inapel·lable Pandiani, que el Martínez Valero i Son Moix esclafiren alhora en un clam de goig, de tensió alliberada. El Mallorca començava a fregar el seu segon títol oficial, el primer dels importants, i la bogeria col·lectiva estava servida.

Joan i Maria del Mar, una parella de recent casats, seguia amb atenció les evolucions dels homes de Gregorio Manzano. Segons comentaren, «ens hauria encantat poder ser a l'estadi, però les despeses de les noces, del viatge de noviis i de la casa ens han deixat molt mal parats econòmicament i la cosa no està per fer estralls».

Molta altra gent quedà sense poder anar amb l'equip vermellenc a Alacant pels motius més diversos, però tots, absolutament tots els congregats ahir a Son Moix estaven amb l'equip. Com tants altres diumenges ho havien fet.

Les tòpiques cançonetes futboleres, com «Este partido lo vamos a ganar», «El Mallorca es un sentimiento...» i «Campeones, Campeones» deixaren palès que el club vermellenc tenia l'afició absolutament entregada, a la vegada que deixava constància que els mallorquinistes necessitam amb urgència un curset de normalització lingüística. Així i tot, la marea vermella d'Elx, connectada en esperit a la de Palma, feia ús d'una infreqüent eufòria que els va dur a gairebé no deixar d'animar l'equip, cosa que no es veu tots els dies.

Amb l'arribada de la mitja part, els ànims dels aficionats es calmaren, però sempre amb el regust amarg de la por de la derrota, que la mala sort i la injustícia, companya inevitable de totes les grans cites esportives del Reial Mallorca, tornàs a fer aparició per aigualir la festa.

Però a la represa, i després d'uns minuts aclaparadors de domini mallorquinista, arribà el que tots els seguidors esperaven: el primer gol d'un Etoo que féu embogir el Palau, fins a tal punt que els fonaments de l'edifici, de la solidesa dels quals no dubt, semblaren tremolar per uns segons. El camerunès s'havia ficat a la butxaca els mallorquinistes que seguiren el partit des de la pantalla gegant amb les seves cavalcades gairebé èpiques, que eren aplaudides quasi amb sang a les mans. Ningú no es va tornar a seure després del gol.

Un poc més tard, la tranquil·litat absoluta del 3-0 al marcador desfermà una eufòria i també una certa histèria, que continuà fins a la recollida de trofeus, ja en acabar el partit, i que es perllongà pels carrers de la ciutat fins a altes hores de la nit, on gent de totes les edats, orígens i colors festejaven amb una certa incredulitat la gesta vermellenca. Aquest «Mallorqueta» que sempre tant ens dol ens donà, a la fi, una alegria incontenible.