Luis Aragonés és un home de caràcter i amb l'etiqueta de dir les coses ben altes i claretes quan ho ha de menester i dirigides a qualsevol, ja sigui directiva o els jugadors. I al tema dels davanters amb què compta no ha fet cap excepció. Advertí que li agradaria tenir la figura d'un davanter-referència i golejador, un «9», però també és conscient de la dificultat per aconseguir-ho, atès que des del club, amb Finidi, ja es dóna per tancat el capítol de fitxatges. Per aquest motiu, exigeix el màxim als davanters de què disposa (Carlos, Biagini, Luque, Etoo i Josemi) i els vol motivar.

I qui baixi la guàrdia, sap que li toca rebre. Ahir fou el torn de Carlos. El menut davanter sevillà no tingué el seu millor dia, i el seu entrenador no ho passà per alt. En acabar la sessió, una xerrada a banda amb una bona dosi de la medicina psicològica de Luis, aquella que fot la bronca però d'una manera tal que el jugador l'accepta i valora sobremanera (...qui no recorda aquell «míreme a los ojitos» dirigit cap a Romario?). Amb el toc d'atenció cap a Carlos, Luis volgué deixar clar a tota la plantilla, i en especial als davanters, que han de pitjar l'accelerador, ja que la Lliga ja està en tombar el cap de cantó.

I la psicologia motivadora de Luis dóna resultat, i els davanters responen. Biagini va agafant la forma, si bé per acumular el major nombre de minuts possible, el seu entrenador l'ha situat al migcamp «per agafar minuts de joc i forma». Biagini no creu que sigui necessari cap davanter més a la plantilla: «Ja som cinc o sis i som bastants. El míster ja té per elegir. Però bé, si ell ho demana serà per alguna raó».