Dues a Zagreb 87; set a Duisburg 89; dues a Sheffield 91; tres a Buffalo 93; una l'any 1995 a Fukuoka, una a la passada edició de la Universíada disputada a Sicília i la fredolera de 27 metalls a Palma 1999. I és que ni judo, ni atletisme, ni natació, ni esgrima, ni tennis, ni salts, ni gimnàstica, ni vela, ni bàsquet, ni volei, ni waterpolo ni tampoc futbol no van poder deixar Espanya sense medalla. Dotze disciplines, i en totes elles com a mínim un representant espanyol va pujar al podi per penjar-se una medalla al coll.
Estats Units va ser, amb 55 medalles, el país que més medalles va endur-se, seguit de Rússia amb 42 i Japó amb 40. Però, de la seva banda, Espanya, quarta en el medaller general, va complir amb el seu paper d'amfitriona i no va deixar cap aficionat sense veure l'equip local en la final, o en la lluita pel bronze del seu esport preferit. Aquesta és, sense dubte, l'explicació que cada vegada un major nombre d'aficionats es desplaçàs fins a les instal·lacions seus de la competició universitària per veure suar els seus futurs ídols.
Una altra dada significativa és que Espanya va issar la bandera tant en les competicions individuals com en les competicions per equips, mentre que Estats Units, líder en el còmput global de medalles, només va pujar al podi en una competició per equips, el bàsquet, amb un or en la categoria masculina i argent en la femenina.
Però d'entre les alegries dels triomfs espanyols, cal destacar, sobretot, la satisfacció de veure un natural de les nostres Illes amb la medalla al coll: El nedador mallorquí Dani Vidal va iniciar la cursa dels balears cap al podi. Després Paco Vázquez (l'únic eivissenc) i Martí Ferrer a bàsquet masculí, Àngel Colom a volei i Joan Ramis a futbol van penjar-se una medalla al coll davant els aplaudiments de la seva, més que dels altres, afició.
