Va ser del tot impossible no plorar com una Magdalena. Quina emoció. Ja eren més de les onze quan el Buquebús, que transportava els quasi tres-cents mallorquinistes que acudiren fins a Birmingham amb vaixell i autocar arribaren al moll de Palma. El president Guillem Reynés, el conseller delegat Mateu Alemany, el director general de relacions externes Ramon Servalls, el directiu Antoni Planas i el president de la Federació de Penyes Miquel Garro acudiren fins el moll per tal de donar la benviguda personalment a tots quants anaren fins a Birmingham amb vaixell i autocar.
Just començar el desembarc dels mallorquinistes començaren els plors. No era per a menys. Quanta emoció. Havien fet vint-i-set hores d'autocar per arribar a Anglaterra, havien vist com el seu equip es quedava a les portes de la glòria, i reiniciaren el viatge cap a Palma "vint-i-set hores més". Però desembarcaven contents, satisfets i cantant. «El Mallorca és un sentiment...», se sentia una i altra vegada. Reynés, emocionat, els abraçava un a un i els agraïa l'esforç personalment. Alemany oblidava la seva habitual seriositat i també cantava. I així, amb nins, joves i molta gent gran.
Quan la totalitat dels mallorquinistes ja havien desembarcat, la festa continuà al moll. Càntics, fotografies i més plors. Semblava com si ningú no volgués partir cap a casa, malgrat el cansament acumulat. El Reial Mallorca havia tornat de buit, sense recompensa, però havia acaronat la glòria. Els homes de Cúper havien fet un gran partit i els aficionats semblava que retornaven victoriosos. «Cúper, queda't», deien una i altra vegada.
