S'ha acabat la lliga 21-22. Una carrera de fons on hem patit més que si haguéssim corregut la distància que marca una marató, 42,195 quilòmetres. Finalment, el Mallorca arribà a la línia de meta sense caure en la desqualificació i salvà la categoria per mèrits propis i aliens. La felicitat és majúscula però efímera. Per tant, toca posar-se a treballar de valent per evitar patiments futurs i envelliments prematurs.

Quan diumenge va sonar el xiulet que indicava el final del nostre partit em vaig sentir com l'hemeròdrom Filípides quan va arribar a Atenes des de Marató. Alleujat, feliç però exhaust i sense força. Segons la llegenda, aquest missatger atenenc va córrer la distància que separava les 2 ciutats gregues per avisar als atenencs del desenllaç de la batalla contra els perses. «Hem vençut!» va exclamar per caure mort a continuació. Com ell, tots els barralets vàrem poder cridar: «Hem vençut! Ens hem salvat!»

Part dels mèrits d'aquesta agònica victòria final ha estat per obra i gràcia de l'afició que es va desplaçar a Pamplona. Com els hoplites grecs a Marató, aquests varen aconseguir contagiar el Sadar d'un ambient favorable pels nostres jugadors. Eterna gratitud a ells en representació de tots nosaltres. De la mateixa manera, rendir homenatge a Salva Sevilla i Manolo Reina que passaran al panteó del mallorquinisme per sempre més. És vital ser reconèixer a qui va baixar a les tenebres per conduir-mos a la llum. El Mallorca serà sempre vostre.

Però el passat és història i el futur és el present. Tothom hauria firmat complir l'objectiu, però planificar i encertar és tasca obligatòria si no volem tornar a passar penúries. Sembla que l'inefable Pablo Ortells continuarà al capdavant de les operacions. La valoració de la seva tasca és pobre perquè, d'ençà de la seva arribada, cap dels fitxatges que han suposat estipendi ha servit per absolutament res. Ni Greif, dedicat a la vida contemplativa i a la natació, ni Amath, que s'ha passat tot la temporada de podòleg en podòleg, ni Hoppe, d'Erasmus per Palma, justifiquen una inversió de més de 12 milions d'Euros. I no ens oblidem de Cufré... Un home capaç de calcinar diners no hauria d'estar autoritzat a tornar a encapçalar un projecte esportiu.

Algun lector pot pensar que sóc injust en les valoracions respecte al Director Esportiu perquè també ha fet diana en alguna incorporació. Ben cert, només faltaria que no n'endevinàs cap!! Noms com Maffeo, Muriqi (que no era de les seves primeres opcions), Marc Cardona o donar la baixa a Stoichkov donen llustre a la seva feina. Però la seva tasca es basa en encerts i el seu percentatge és ínfim. Si això fos l'NBA ningú no fitxaria un triplista que té un 15% d'efectivitat en tir de 3 punts o si de Wall Street parlàssim, ningú no confiaria els seus estalvis a un corredor de borsa capaç de convertir en 0 el valor d'una inversió d'uns 14 milions d'Euros...

Així doncs, revolucionar la plantilla en forma de nombrosos canvis (altes/baixes) és premissa bàsica per construir un futur estable i això requereix una marató de feina ingent i acurada. Potser aquest és l'únic motiu d'esperança que tenim perquè Ortells se'n vagi. Treballar de valent i amb decisió no és una virtut del nostre Director Esportiu més procliu a què li portin el menjar a taula que a cuinar-lo ell. Fa més de dos anys que resideix a l'illa i encara viu de rendes trobades com si d'un bisbe es tractés. Només ens queda pregar perquè Ortells conservi el seu bé més preuat: la sort.

Els propietaris, que no són més fins que l'or portuguès, mantenen el seu nivell d'exigència més proper a una visió empresarial que no pas esportiva. No comprenen que fer una inversió ara i consolidar l'equip a primera seria el benefici i la supervivència econòmica del futur. Fitxatges com el de Take Kubo, Kang Off Lee o Hoppe responen criteris econòmics tot cercant ampliar mercats i inversors que no pas futbolístics. Comprenc i entenc això en aquests termes, però sí aquests es produeixen haurien de ser fons d'armari i no pas els corredors de punta de llança com el bo de Filípides.

En definitiva, ens esperen uns tres mesos abans que comenci la nova temporada, però ara comença la vertadera preparació per la marató de la permanència. Reforçar l'equip serà vital per tenir un transcurs de temporada una mica més dòcil que la passada. És un repte important, però el mallorquinisme l'afronta amb il·lusió: Primera Divisió, un camp nou i perspectives d'un futur, que de prendre les decisions correctes, pot esdevenir esplendorós.

La propietat sempre ens ha parlat d'un projecte a llarg termini, a llarg recorregut, com una marató. Esperem que quasi 7 anys després del seu desembarc, milers de quilòmetres recorreguts, alegries i decepcions muntats a una roallcoaster, hagi arribat l'hora d'estabilitzar el club a l'elit. D'aquesta manera podrem cridar tots junts: Hem vençut! Som i serem de Primera Divisió!