Cada 2 de febrer se celebra als Estats Units el dia de la Marmota. Aquesta festivitat centenària, d'origen cristià i europeu, és coneguda per molts de nosaltres gràcies a la pel·lícula Atrapat en el temps de Bill Murray. Té el seu epicentre a la localitat de Punxsutawney, Pennsilvània, on una marmota anomenada Phil és utilitzada per a la realització d'un pronòstic meteorològic. Aquesta creença determina la durada de l'hivern en funció de si la marmota veu la seva ombra o no. Si la veu això indica que l'estació hivernal durarà 6 setmanes més. Al contrari, si no és així perquè està ennuvolat significa que la primavera arribarà prest.
No obstant això, a la pel·lícula, Bill Murray és un home del temps que es veu obligat a repetir de forma constant el 2 de febrer en un cercle infinit fins que aconsegueixi corregir els seus errors i avançar. Per això, per molts de nosaltres aquesta expressió té a veure amb fer el mateix un dia rere altra. Doncs, així està el Mallorca, atrapat en el temps, i repetint de forma quasi exacte els errors i les dinàmiques de les dues darreres temporades a 1a divisió. Incapaç de revertir la crisi de resultats, ressuscitant a tots els rivals que s'enfronten a l'equip, amb els nervis a flor de pell i les excuses a l'ordre del dia, l'esquadra vermella baixa cap als ràpids que ens conduiran a un naufragi ja viscut.
Els aficionats estem assistint a un déjà vu propi del dia de la marmota. És una autèntica llàstima que els barralets haguem de patir les inclemències de la competició com a conseqüència de la nefasta gestió dels dirigents o la seva inacció. El dolce far niente s'ha instal·lat a les oficines de la direcció esportiva del club. Després de l'ascens, el Director Esportiu tenia l'obligació de netejar la plantilla, fitxar i encertar, però va preferir a dedicar-se a la vida contemplativa. Ni va fer net quan tocava ni va fitxar el que corresponia. Pensar en què ara serà capaç de millorar la plantilla requereix una bona dosi d'optimisme. 12 milions d'Euros s'ha gastat entre Cufre, Greif, Amath i Hoppe. Com deia John Benjamin Toshack és més difícil veure un porc volar damunt l'estadi que Ortells fitxi els 4 jugadors titulars necessaris per millorar significativament la plantilla.
Tampoc la propietat ajuda en res. No tenen els coneixements de futbol mínims i el més implicat de tots és més bo muntant geriàtrics que jugant a tennis. És com si algú de nosaltres hagués comprat l'equip de beisbol de Phoenix, els Arizona Diamondbacks, l'únic que sabria fer seria pagar factures però decisions esportives, ni una. Com ells aquí. Tampoc han volgut aprendre sobre la cultura futbolística europea ni valorar la importància de la primera divisió. De la mateixa manera, han convertit al Mallorca en una empresa sense ànima, cor ni representants. Els aficionats no tenim res més que l'entrenador de torn com a portaveu. El dia que trobin un comprador serà una bona notícia per a tots nosaltres... Un club de futbol és, essencialment, allò que passa els dies de partit. I sembla, que això, han estat incapaços d'entendre-ho.
Finalment, Luis García Plaza, Míster Simpatia, no està gens fi. No és el responsable número 1 de la situació perquè està obligat a jugar amb els porters i davanters que té en plantilla. Dit això, les seves rodes de premsa desprenen nirvis i un to altiu que demostren inquietud i el seu sistema de joc és més immòbil que el d'un equip de futbolí. 2 partits guanyats dels darrers 17 no justifiquen la seva continuïtat ni motiven a pensar en un canvi de dinàmica.
Desafortunadament, a diferència de la pel·lícula on el protagonista té infinites oportunitats de corregir els seus errors, el Mallorca només té una oportunitat per intentar solucionar les seves evidents mancances. És ara i durant el mercat d'hivern. Per aquí passen TOTES les opcions de permanència. Esperem, que com a la pel·lícula, el club sàpiga rectificar i puguem rompre amb la maledicció de les darreres temporades a primera divisió. És hora d'acabar amb el dia de la marmota. En cas contrari, l'hivern durarà una bona temporada més.
