Un partit estrany
Va ser un partit ben estrany. El Reial Mallorca va perdre de manera contundent (3-0) davant l'Atlètic de Madrid, però el millor futbolista dels homes de Quique Sánchez Flores fou el porter De Gea, que fins i tot aturà un penal. No em ve al cap un jugador destacat del Reial Mallorca -en tot cas, Castro-, però l'equip de Laudrup disposà de més oportunitats i més clares que el rival. Una coseta més: Pereira no va fer un bon partit, sinó just el contrari, però em va quedar ben clar que atresora moltíssima qualitat. És un futbolista extraordinari.

Vius!
Els administradors judicials del Reial Mallorca Sebastià Frau, José Miguel Cregenzán i Pedro Mir estan especialment atents a l'operació de venda de Gonzalo Castro al Nacional de Montevideo. Ja sabeu que el club uruguaià és un dels afectats pel concurs de creditors i que el Mallorca li deu més de 2.200.000 euros, segons el llistat de creditors elaborat pels administradors judicials. Es tracta d'un crèdit dels anomenats ordinaris i, evidentment, el Reial Mallorca no pot afrontar el deute fora del concurs de creditors. Idò bé, Frau, Cregenzán i Mir miren amb especial esment l'operació de venda del futbolista al club uruguaià, si és que, finalment, s'arriba a produir.

Sentiments
Em sembla absolutament impresentable que el Reial Mallorca no faci del tot impossible el traspàs de Gonzalo Castro al Vila-real. L'afició del Reial Mallorca està indignada amb el conjunt que presideix Fernando Roig i no entendria de cap de les maneres que Castro acabàs al conjunt groguet, malgrat que sigui passant pel Nacional de Montevideo. Em sembla, senzillament, intolerable, una burla als seguidors. El jugador, en qualsevol cas, ja ens ha deixat clar que no té dificultats per jugar en el Vila-real. Algú s'havia imaginat que era alguna cosa més que un mercenari, que fa feina per a qui li paga. És ben normal. Ho entenc, però no m'agrada.

Romàntic
Som un romàntic sense solució? És ben possible. De fet, jo no vendria Castro al Vila-real en cap dels casos, ni tan sols -evidentment- si l'oferta del conjunt castellonenc fos molt superior a la resta. Crec en la rivalitat, sempre que sigui sana, clar. I us he de confessar que em sorprèn, i molt, que un membre del consell d'administració i accionista del Reial Mallorca pugui dubtar si desitja el triomf del seu equip o d'un altre. Ho dic per les declaracions de l'admirat Rafel Nadal, que ha assegurat des de Melbourne que no pot elegir entre el Reial Madrid i el Reial Mallorca.

Besar la bandera
"Un jugador de la Reial Societat provoca el Getafe assenyalant-se la ikurrinya de la camiseta en marcar un gol" és el titular que vaig poder llegir a periodistadigital.com dilluns. El conjunt de Donostia guanyà (0-4) a Getafe i m'heu de creure si us dic que tant l'entrenador, Martín Lasarte, com el futbolista Antoine Griezzman varen demanar perdó en acabar el partit. Personalment, no entenc res. Vol dir que besà la bandera és provocar el rival? Ah, i ahir la mateixa pàgina web, que es feia ressò d'una informació de La Gaceta, recordava que el pare del porter de l'equip, Eñaut Zubikarai, "és a la presó per participar en l'assassinat de dos guàrdies civils". Tindrà culpa el futbolista dels pecats del seu pare? Tampoc no ho entenc.

Cruyff
Tenc a les meves mans el llibre Escoltant Cruyff amb el subtítol "La seva vida i el seu futbol en 150 frases". És obra d'Edwin Winkels i és publicat per Lectio Ediciones. Winkels en la introducció diu que "Johan Cruyff ha regalat tantes frases al futbol com victòries ha donat al Barça. Aquí només hi ha 150 cites..., però cada seguidor del Barça, del futbol, de Cruyff tindrà gravada a la memòria alguna cita més que no apareix en aquestes pàgines". El llibre és, senzillament, deliciós. Johan Cruyff, certament, té frases absolutament extraordinàries. L'autor recorda que Henny Cruyff demanà un dia al seu germà si pensava abans la jugada que faria. Vet aquí la contesta: "No, perquè si la penses hi arribes tard". Idò. I m'heu de permetre que en reprodueixi algunes de les frases: "Has de saber el que no saps fer", "el futbol és senzill; però el més difícil és jugar de manera senzilla al futbol".

Hi ha obvietats que només un cap clar com el de Cruyff és capaç d'explicitar amb frases com "el futbol es juga amb el cervell", "la tàctica decideix on va una pilota i la tècnica com arriba allà" o "el futbol és un joc d'errades. Guanya el que menys errades comet". L'holandès practicà tota una filosofia de joc, d'estima per la pilota i l'espectacle. Cruyff digué, per exemple, que "el futbol està fet per al públic. El que més agrada a la gent és veure jugar a l'atac; idò, ataca" o "la creativitat no està barallada amb la disciplina". I és famosa la seva dita: "Millor enfonsar-te amb el teu propi criteri que amb el d'un altre". La seva aposta pel futbol d'atac deixa també algunes frases ben conegudes: "Els meus davanters només han de córrer 15 metres, a no ser que siguin beneits o estiguin dormint" o "si jugues amb dos davanters, el porter passa quasi sempre la pilota a un lateral".

I una de ben significativa: "Quatre darrere i quatre en el centre del camp no poden funcionar, perquè aleshores desapareixen els triangles". Hi ha una altra frase prou coneguda i ben controvertida. Em referesc a quan digué que "si no marques un jugador, no pot desmarcar-se'n". Winkels ho explica i assegura que Cruyff tenia clar que quan no marques un jugador, l'atacant es veu perdut, perquè ja no té la referència dels defenses que el perseguien. Es tracta, diu l'autor del llibre, "d'una solució genial, tot i que de vegades bastant dubtosa a l'hora de posar-la en pràctica". La proposta de futbol que sempre ha fet Cruyff ha de menester la pilota, la possessió. El tècnic explicà que "si nosaltres tenim la pilota, ells no poden marcar".

I encara en va dir una altra de prou significativa en aquest sentit: "Si tens possessió de pilota, no fa falta defensar, perquè només hi ha una pilota". I també és ben famosa la frase "els doblers han de ser al camp, no al banc". Tenc una gran admiració per Cruyff i la llista de dites curioses per una o altra raó són una multitud. M'han de permetre que acabi amb una anècdota prou significativa. Era l'estiu de 1974 i Cruyff s'acabava d'incorporar a la selecció per jugar el Mundial. Tots els seus companys de selecció el felicitaven per la Lliga aconseguida en la primera temporada al Barça. Cruyff digué: "Saps què em cridava l'atenció quan ens proclamàvem campions? Que la gent no em deia enhorabona, sinó gràcies". Comprau-lo. Us assegur que val la pena.