Aprofit l'article setmanal esportiu -em perdonareu que no parli del RCD Mallorca- per, com si d'un obituari es tractàs, escriure sobre el desaparegut recentment Joan Antoni Samaranch. És veritat que l'olimpisme es va transformar de manera notable durant la presidència de Samaranch: el Comitè Olímpic Internacional prengué força, n'augmentà la transcendència i els ingressos, de tal manera que l'habitant, durant més de vint anys, de la suite 301 de l'Hotel Lausanne Palace es converteix en una persona valorada, a pesar d'haver hagut de declarar davant el congrés dels EUA per possibles corrupcions, a pesar d'haver nomenat al seu fill membre del COI, a pesar del seu passat franquista i de simpaties amb el moviment nazi, a pesar de l'admiració que sentia pel general Franco, a pesar de no haver fet mai un acte de contrició sobre el seu passat blau, a pesar de les crítiques de la premsa internacional (The Times, The Guardian, l'Équipe) o de diversos esportistes, a pesar d'haver-se pronunciat en contra de la creació del Comitè Olímpic Català...

La paradoxa màxima es produí, però, en la capella ardent i posterior funeral. La capella ardent es va ubicar en la plaça de Sant Jaume (Palau de la Generalitat), la mateixa plaça on feia anys (1976) s'havia sentit allò de "Samaranch, fot el camp!". Els assistents? Els mateixos que venien de la manifestació de suport a Baltasar Garzón glorificaven Samaranch. I és que sembla que el temps és capaç de curar-ho tot. Bé, tot menys les ferides de les víctimes del franquisme que encara no han trobat ni repòs, ni reparació, ni justícia. Al funeral, el Partit Popular ja va demanar que l'estadi Lluís Companys -el de la celebració dels Jocs Olímpics del 92- passàs a denominar-se Joan Antoni Samaranch. No som ningú per jutjar les circumstàncies vitals i la conversió de Samaranch, però, s'han tornat bojos aquells que demanen el canvi de nom de l'estadi? Si admiren Samaranch, bé farien de no encetar aquesta polèmica de substitució de Companys, de substitució d'una víctima per un botxí.