Ahir va ser un dia de temporal. I d'alegria copera. Vent, pluja, emoció, gols i alegria. Un servidor he de reconèixer que ahir no em vaig aventurar a anar a patir fred i nervis a Son Moix. Em vaig estimar més el recer de Can Alcover, on el magistrat Gabriel Fiol va impartir una conferència excel·lent sobre la (no)presència de la nostra llengua en l'Administració de Justícia. Hi va citar, per cert, Martí Mingarro (el germà intel·ligent, però), quan en un article escrit a ABC deia que el poble ha de poder usar la seva llengua pròpia sempre i que les lleis s'han d'adaptar als drets dels pobles i no a l'inrevés. El germà de l'expropietari del Mallorca es referia a la llengua i al poble espanyols... però vaja, d'acord.

No tan arrecerats, cinc mil valents (i uns quants seguidors del Rayo Vallecano, que s'ha de tenir molta moral per fer el desplaçament) visqueren un matx ple d'èpica. El Mallorca hagué de lluitar ahir contra l'equip madrileny, però també contra els elements. Qualsevol cosa és millor que haver de lluitar contra els àrbitres com ho ha de fer partit rere partit el Barça de Guardiola, però amb la que va caure ahir, ja n'hi ha. Al final, el factor camp, el factor qualitat i, sobretot, el factor sort, inclinaren la balança a favor del conjunt vermell. La sort somrigué al Mallorca en forma de remuntada del partit i de l'eliminatòria, amb un gol en temps afegit, però es tornà a escapar a un Víctor a qui, fins i tot quan les coses li van bé i marca (ahir per partida doble), li compareix la desgràcia de la lesió.