«Mallorca, Mallorca, el Mallorca està amb tu...!» sonava pels altaveus mentre els membres de l'equip mallorquinista baixaven de l'autocar que ahir els traslladà, com a autèntics herois, des del Lluís Sitjar al Consolat de Mar i, d'allà, a l'Ajuntament.

Roa, Stankovic, Dani, Olaizola, Marcelino, Ibgaza, Engonga, Lauren, Chupa López... tots els jugadors que han portat a la nostra Illa la primera copa en els vuitanta-tres anys d'història entraren, amb Héctor Cúper tancant files, al Consolat de Mar enmig dels clams i les mans dels quasi 1.500 aficionats (homes, dones, nins, joves...) que volien tocar els seus ídols. Allà, Jaume Matas els felicità en nom de tot el Govern balear i els entregà una placa.

I després, al balcó, a fer gresca. Els aficionats esforçaren les seves veus al màxim recitant el nom de cada un dels jugadors que els havien omplert el cor d'esperança per estar entre els «grans». Cada vegada que la Supercopa, el «primer fill del Mallorca», però no l'últim, segons la definí Cúper, era aixecada per un jugador, les llàgrimes que brollaven des del més profund dels cors més mallorquinistes eren un fet.

No obstant això, en tot equip hi ha algú més estimat, i en aquest cas va quedar clar. I és que el Consolat era més que mai una bogeria quan Cúper, Roa, Dani o Stankovic, indubtablement els homes més apreciats pels presents, saludaven.

«Aquesta Copa em dóna moltíssima felicitat. Estic orgullós dels jugadors perquè són ells els qui s'esforcen i es mereixen els aplaudiments. El Mallorca ha tingut el seu primer fill, però nosaltres ens esforçarem al màxim per tenir moltes més copes en la història d'aquest club», digué Héctor Cúper a una afició que no hi cabia d'alegria.

«Chichi» Soler, amb una bufanda al coll, va ser el primer jugador a parlar i el seu discurs va ser simple, però sincer: «Gràcies en nom de tots per haver-nos ajudat sempre perquè sense vosaltres no hi hauria hagut triomf. Com a bon mallorquí, us puc dir: Enhorabona!».

Carlos Roa, un porter que, en poc més d'un any s'ha convertit en el mirall de tots els nins de l'Illa que juguen entre els tres pals, va ser alabat, unànimement, per tots els aficionats, tal i com la tradició ho fa als déus musulmans. Roa donà a entendre que Mallorca, amb tots els argentins, era la seva pàtria i agraí «a tot Mallorca el suport rebut tant aquest any com l'any passat». Per la seva banda, Stankovic, també un dels homes més aclamats, afirmava que «Hem esperat molt de temps per guanyar aquest trofeu, però ara puc dir: Visca Mallorca!».

Dani, emocionat, confessà als assistents el seu desig de fer més gols per dur el Mallorca el més amunt possible i Marcelino digué, segurament, el que més d'un malloquinista sentia: «Estic molt content perquè tenim la Supercopa, sobretot després del que va passar. Havíem de treure l'espina clavada per vosaltres, per l'afició». Una declaració que va provocar els crits de tot el públic.

El migcampista Vicente Engonga, per la seva banda, va demostrar ser un home de poques paraules, però amb un bon humor que l'afició agraí: «Els meus companys ja ho han dit tot. L'any que he viscut aquí ha estat meravellós i s'ha demostrat que jo no port la mala sort», bromejà el jugador.

La primera estació ja estava passada. Ara tocava anar al Consell Insular per continuar amb la festa i el protocol. Allà no els esperà com és habitual la presidenta Maria Antònia Munar, ja que per un «compromís ineludible» cedí el seu lloc al vicepresident Pere Sampol. Més plaques de commemoració, més discursos i més brindis. Malgrat la intensa calor que presidí tots els actes, els jugadors estaven contents i satisfets i amb moltes ganes de repetir l'experiència. «Tant de bo que guanyem molts de títols», deia Lauren al defensa argentí Gustavo Siviero.

Era curiós veure el membre del Consell d'Administració, Joan Buades, explicar als argentins «Chupa» López i Ariel Ibagaza perquè s'havien de fer tres recpecions i el que significava el Govern balear, el CIM i l'Ajuntament. Mentrestant, el porter Roa exercia d'autèntic líder de la plantilla i de mestre de cerimònies a la vegada que sentia el seu nom contínuament ovacionat pels segidors presents a la plaça de Cort. Més de dues mil gargamelles esperaven impacients la sortida dels seus ídols a la balconada de l'Ajuntament.

Però primer de tot s'havia de fer l'acte oficial. Una vegada creuats els vint metres que separen el Consell de l'Ajuntament, el batle Joan Fageda donà les gràcies a tota la plantilla, cos tècnic i directius del Mallorca per haver assolit el primer títol en la història del club, una fita històrica. Cort era ple de gent, jugadors, directius, polítics, funcionaris, periodistes i fora dos mil aficionats, tots només per una causa, la Supercopa, que ja és del Mallorca.

El primer en sortir a la balconada va ser el capità «Chichi» Soler, que amb la copa en la mà oferí el trofeu a tots els mallorquinistes. Cort era un clam i l'Ajuntament una festa. Darrere el mallorquí anaren sortint un a un, tots els jugadors reclamats pels seguidors. Com sempre Roa, Stankovic i Dani, els més vitorejats. I mentrestant, una altra anòcdota curiosa. Héctor Cúper recriminà, en to irònic, al defensa Miquel Soler, no haver sortit a la balconada del Consolat de Mar. El català es quedà sorprès pel «control» del seu entrenador. També va ser «estrany» veure Carlitos, que malgrat no haver jugat cap dels dos partits de Supercopa va ser un dels més aplaudits.

Un dels jugadors que sempre destaca en aquestes ocasions, és a dir quan toca fer festa i gresca, és Paco Sanz, que amb un «Sí, sí, la copa ja és aquí!», va fer embogir tothom. El madrileny no juga gaire però és un animador nat. Però si hi ha en el Mallorca un home estimat, aquest és el tècnic. Cúper tornà a sentir per enèsima vegada el seu nom i es dirigí als aficionats donant les gràcies «Per ser avui aquí. Després de la decepció de Mestalla, tenim aquí la primera Copa, que és vostra».

Un horabaixa inoblidable per un equip que ja ha passat a la història. Un Mallorca que ja té el seu primer títol i uns jugadors que no es conformen amb això. I darrere, una afició que desitja alegries, plena de juventut que no coneix ni vol conèixer la Segona Divisió.