cielo claro
  • Màx: 21.84°
  • Mín: 13.08°
21°

Paisatges literaris d'Andratx

Aquest itinerari literari sobre la figura de Baltasar Porcel i Pujol (Andratx, 1937-Barcelona, 2009), discorre per les terres andritxoles, espais tan propers a la vida i a l'obra de l'escriptor. La proposta inclou la visita dels indrets més representatius del terme municipal, integrats de ple dins el mite literari d'Andratx en el qual, segons Rosa Cabré, Porcel "reconstrueix el món rural, difícil i eixut de la seva infantesa, que lluita per la supervivència".

Començam a Andratx, vila natal del novel·lista. A la carrera de davant l'església parroquial, hi situam la primera lectura: "El món d'Andratx" (Les illes, encantades, de l'any 1984): "Una llum incolora, radiant i al·lucinada, esclata sobre la vall andritxola, vasta i allargassada des de les muntanyes fins a la mar (...) L'església és una fàbrica gegantina, marronenca, solitària a llevant. I sobre el turó de la Planeta hi ha encara els bucs, cònics i desmantellats, d'antics molins de vent". Ens endinsam ara pels carrers del poble, fins al centre antic de la vila, el Pantaleu: "La barriada vella, el poble de fa set segles, és a la part alta, el Pantaleu i el Pou d'Amunt. S'aferra a la falda de la Planeta i és un teixit de carrerons i escales, estrets i irregulars, amb el sòl empedrat. Les cases són fosques i amb finestrons, de parets emblanquinades. Tenen, a vegades, un parral i cossiols de geranis". (Les illes, encantades).

Continuam cap al cementiri d'Andratx, on, des del proppassat 4 de juliol, reposa el cos de l'escriptor. A Difunts sota els ametllers en flor (1970) el cementiri n'és el protagonista: "Cap al tard, post el sol, quedava una claredat lívida, pels carrerons del cementiri, amb les flors que es començaven a mustiar, les llums tènues, color de carbassa, de les candeles, i la gent endiumenjada que caminava a poc a poc recordant davant les tombes les vides de la gent morta. Tot com una bogeria al·lucinada i mansa."

Agafam el vehicle i ens dirigim cap al Port d'Andratx. A mitjan camí, pels voltants de Son Esteve i Son Orlandis, entre camps d'ametlers, hi situam un fragment de la narració Ametllers florits, extreta de Crònica d'atabalades navegacions (1971): "De nit, les nits de lluna plena, l'extensió de l'ametllerar florit és blavosa, irreal, d'una bellesa crepusular i remota, com la de la mar a les nits estiuenques. (...) Hi ha, a la florida, una aguda sensació del temps que passa, d'aquesta fugida tumultuosa cap al passat: penses anar, cada any, a contemplar la sobtada i prodigiosa revelació; però passen els dies i broten els ametlons vellutats... Jo no hi he anat i sento com una nostàlgia d'amor perdut, com una imatge de dona que s'esfuma en el record, boirosa, inconcreta".

Arribats al Port d'Andratx, hi situam un fragment de La lluna i el Cala Llamp (1963), precisament quan el veler entra al port: "La mar, dintre de la cala, era una bassa d'oli. Podien sentir cantar els grills a la ribera. Nit de bonança, clara d'estiu, fresca, carregada d'aromes de pi... i la lluna alçant-se, nítida, perfecte i lluminós rotlle del misteri. Al fons de la vall, les llums esclarissades del poble d'Andratx i el puig blanquinós de Galatzó, coronat pel cel estrellat".

La següent estació és el poblet de s'Arracó, que apareix esmentat a Olympia a mitjanit (2004), una obra on Porcel fa una dura crítica social: "Una finca, una masia, tot estava prenyat d'històries de cada família, de fantasmes benignes dels predecessors: jo al Coll Baix havia vist la meva àvia que munyia una cabra, a Sa Coma Freda el meu oncle havia caigut amb el cavall i s'havia trencat una cama, el meu pare m'havia explicat que el seu rebesavi havia construït aquell pou de Son Serra, per Nadal tots plegats sopàvem a la casa dels oncles de Son Sampol, aquí a Sant Elm teníem un figueral esplèndid, l'avi de s'Arracó era glosador, a Son Orlandis ballàvem els boleros amb els cosins Sandalina (...) En vendre la terra i les cases vam vendre ensems la gravidesa memorial dels avantpassats, vam trencar la cadena profunda de qui som genèticament per restar, en conseqüència, orfes de nosaltres mateixos".

De s'Arracó ens dirigim a Sant Elm. Al coll de la Palomera, returam per situar-hi un fragment d'Els escorpins (1965): "En sortir de Sant Tem i emprendre la costa, polsosa i estreta, cap a dalt de la vall, havia esclatat de sobte el càntic de les granotes, sorgint del canyar, dret i vacil·lant, del torrent. Llavors vaig sospitar que l'atmosfera sufocant i aquell cel blanquinós, que s'enfosquia cap al nord, rebentarien en pluja. (...)"

Arribam a Sant Elm, on Porcel -Baltasar de Can Bolei, la seva finca de Sant Elm- observava la mar que s'estenia davant seu. A Els argonautes (1968), podem captar aquesta mar viscuda pels mariners. Des del centre de Sant Elm, per l'esquerra pujam el vial costerut i davallam a cala Conills, on La lluna i el Cala Llamp ens conta una escena de contraban: "El vell Salla, quan no s'endormiscava, tenia present aquella nit d'hivern, quatre anys abans, a cala es Conills, darrere Sant Elm, raconada petita i solitària... Havien fet ja cinc viatges, i tot anava com una seda. Aquella barcada era de cafè i tabac ros... Arribà la Coral II i ancorà a poques braces de terra, devora la pedregosa platjola de cala es Conills. Començaren la feina, pujant a l'esquena les grans saques des del fons de la cala fins al camí, entre el pinar..."

A l'altra punta de Sant Elm, des del mollet de les barques de la Dragonera, evocam l'illa i el Freu a partir d'un fragment de Les Illes encantades: "Les aigües del Freu són inestables i de vegades s'arboren en empenta violenta. Aleshores llur blau esdevé aspre, cobalt. (...) ".

Així, amb els ulls plens de la llum dels paisatges andritxols i amb l'ànim solcat per les paraules de Baltasar Porcel, acabam la passejada.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.