El Nils Burwitz més íntim, a la galeria Gabriel Vanrell

La galeria Gabriel Vanrell aposta aquesta Nit de l’Art per l’artista Nils Burwitz, amb una exposició que recull cinquanta olis damunt tela realitzats en els darrers vuit anys.

Molt reconegut per la seva trajectòria, Nils Burwitz, pintor alemany instal·lat a la seva estimada Valldemossa des de fa més de 30 anys, serà present avui a les 20 ho res a la inauguració de la mostra, que es podrà visitar a la galeria fins al 21 d’octubre.

Burwitz, que es defineix com a "racionalment pessimista però emocionalment optimista", qualifica el seu estil de vitalista i la seva obra, d’una "paradoxa entre allò documentat i allò metafísic". Persona molt compromesa i solidària, tracta temes humans com els de la immigració i els refugiats, tot i que també juga amb la sàtira. Les seves pintures permeten endevinar-ne la qualitat humana i la personalitat propera.

Les peces exposades a la galeria Gabriel Vanrell mostren la part més íntima de l’artista. "Hi ha una part pública de les meves obres, com els vitralls o les exposicions permanents, i una altra de privada, obres fetes per a la família", explica. De fet, "la família és l’obra més important", assegura. I són aquestes, les obres més personals, les que es podran veure a partir d’avui.

Pel valor sentimental, l’artista destaca Las meninas de Josep Renau. Burwitz explica que en aquesta peça apareix un retrat de Renau que no havia aconseguit acabar. Una nit, l’artista, amb una inspiració inesperada, s’aixecà del llit i pogué concloure el dibuix. L’endemà, els diaris publicaven la mort de Josep Renau.

Una altra peça especial és El milagro de Martín (2006). Burwitz explicà ahir com un dia estava pintant quan sentí un fort renou: un nin havia caigut per la claraboia del seu taller de Valldemossa. Que aquell petit sortís viu d’aquella caiguda li paregué un miracle, que atribuí a Santa Catalina.

Així mateix, a la mostra destaquen un collage de cartes personals escrites a la seva dona, autoretrats amb els seus néts i diverses obres dedicades al seu amic Miró.

Burwitz, guardonat amb innombrables premis de caire local i internacional, ha realitzat vitralls en indrets molt importants com ara la Seu, el Consolat de Mar i la basílica del monestir de Lluc.

Zapata fon art i natura

Peces sensuals, amb formes arrodonides, tan fines i delicades que conviden el visitant a acaronar-les, malgrat que estiguin realitzades íntegrament en pedra. Així es presenta la mostra de l’escultor colombià Hugo Zapata, que la galeria Joan Guaita de Palma inaugurarà avui.

Esperit i matèria és el títol de l’exposició en la qual Zapata deixa palesa la seva constant comunió amb la natura i tots els seus elements. En aquest cas, són la roca i l’aigua els materials amb els quals l’escultor treballa. "La pedra és sagrada, per mi representa la memòria", va apuntar l’artista. Zapata empra roques filogranulars, negres a l’interior i oxidades per defora, procedents de la serralada oriental de Colòmbia.•Laura Acedo

Arts plàstiques i sons a Sa Nostra

El Centre Cultural Sa Nostra ofereix avui dues interessants propostes. D’una banda, l’exposició La juventud baila, del jove gallec Pablo Pérez Sanmartín, i d’altra, la instal·lació sonora de l’arquitecte i artista madrileny Pablo Padilla.

Pablo Pérez, llicenciat en Belles Arts i especialitzat en disseny i audiovisuals, guanyà, el 2007, la Convocatòria d’ajuts per a la creació d’arts plàstiques de l’Obra Social de Sa Nostra. Avui, inaugura La juventud baila, que a partir de neons, rètols lluminosos, imatges publicitàries i animacions 3D, una reflexió sobre el fet de ser jove en el marc de la societat de benestar.

D’altra banda, al jardí del centre es podrà sentir, des de les 20 hores, la música abstracta de Padilla, artista sonor, adaptada a aquest espai.

Carles Valverde, a la Pelaires

La sala Pelaires proposa per avui vespre la nova exposició de Carles Valverde, Intuïció, composta d’escultures realitzades amb tubs de fibra de carboni i pintures.

D’una senzillesa formal evident, però de complexa dificultat de realització, la fibra de carboni sorprèn per la seva robustesa, lleugeresa i el seu aspecte tens.

Les escultures dibuixen línies en l’espai i, en envoltar les obres, descobrim mil plànols imaginaris que s’insinuen a través de les línies.

Valverde sempre ha treballat materials i perfils industrials que desvia de la seva funció per crear amb ells formes geomètriques abstractes i transformar-les en "poesia espacial". Pel que fa a les pintures, es poden veure paisatges i formes imaginàries, creats en ordinador per l’artista per després pintar-los.

"Esper que aquestes obres transmetin el plaer que he sentit creant-les, experimentant com és d’excitant arribar a resultats sorprenents induïts pel material mateix", diu l’artista, que ahir presentà la mostra.

El silenci de la ment malalta

El silenci no és sinònim de calma. Per ventura, cada silenci podria ser un crit dels sentiments que ens ronda pel cap. La reflexió de Lissete Pons (Barcelona, 1955), camina cap a l’hospital Psiquiàtric, on viuen prop de 160 malalts mentals.

I és la seva mirada la que interessa a la fotògrafa, que presenta 19 instantànies a l’edifici central de l’hospital. Els ulls d’alguns malalts mentals, com ara els depressius, "és molt angoixant", diu Pons. I es reflecteix a les imatges, si hi ha voluntat d’observar i no sols mirar. "Fotografien amb els ulls coses lletges, mentre que jo, fins ara, només em concentrava en la llum, l’estètica, la bellesa", explica Pons. I és que el contacte amb col·lectius socials li ha canviat la percepció. Quan es tracta d’altres sectors, com els sense sostre o els nins autistes, "allò que veuen canvia per sencer".

Són, al cap i a la fi, diferents estats interiors. Estats de mancances d’equilibri. "Que no d’emocions", diu l’artista catalana, "de les quals són plens els malalts mentals". Les fotos tenen la voluntat de mostrar un ordre i harmonia paradoxal, ja que amaga els crits dels malalts. O és a nosaltres, a qui ens vigila mirada del malalt?