El grup Mishima aterra aquest divendres a Palma per presentar el seu darrer treball, L'ànima que cura, a partir de les 21.30 hores al Teatre de Lloseta. El grup català comença la gira de presentació apostant una vegada més fer arribar les seves lletres també als seguidors illencs. David Carabén és la cara més visible del grup i l'encarregat de transmetre a través de les lletres les idees del grup.

Què pretén transmetre el vostre últim treball, L'ànsia que cura?
És difícil dir-ho en una resposta. Si la tingués, no ens hauria calgut fer el disc... ha, ha! És el nostre setè disc. Intentem que sigui un bon retrat del moment pel qual està passant la banda. Del so intens que aconseguim als directes.

Ha sorprès bastant que la seva durada sigui de només 36 minuts?
Els nostres discos no acostumen a ser gaire llargs de durada. Les nostres cançons rarament superen els tres minuts. Es tracta d'accedir al màxim grau d'intensitat amb el mínim ús de recursos possibles.

Com s'ha notat la crisi al món de la música a part de la pujada de l'IVA cultural?
Tinc la impressió que la música és un sector que sempre ha estat en crisi. Almenys des que hi va entrar Mishima, a finals de la dècada dels anys 90. El canvi de format del suport, amb el pas de l'analògic al digital d'uns anys abans i l'aparició d'internet, han transformat d'una manera tan radical el fet de fer música -difondre-la i gaudir-ne- que encara n'estem patint les conseqüències i encara no n'hem tret tot el partit. Un té la sospita que no arribarem mai a port. I que dedicar-se a fer música implica acceptar aquesta incertesa permanent.

Ha hagut de fer molts sacrificis per dedicar-se a la música?
No veig com interessar els nostres lectors si ens posem a fer el ploricó. Sempre he sigut molt feliç fent música i m'hi he acabat dedicant en exclusiva a partir del moment que va esdevenir incompatible amb el desenvolupament de qualsevol altra feina. Potser no vaig triar el millor moment per fer-ho, en plena crisi. Però potser tampoc no hauria pogut tornar a tenir l'oportunitat de fer el salt. Tots els músics d'aquest país saben que per fer música val més somiar truites que no pas mirar cara a cara a la trista realitat. És una feina meravellosa i sempre troba la manera de tornar-te el que li dones.

Les seves cançons es decanten més per parlar de sentiments i no de l'actualitat política o social, té alguna explicació o simplement és una qüestió d'inspiració...
Crec que a les cançons es pot parlar de moltes més coses que no només de sentiments o d'actualitat política o social. Les cançons no es divideixen en aquestes categories tan rígides. Per posar un exemple que teniu ben a prop, Me sobren paraules, d'Antònia Font. Una cançó collonuda. És una cançó de sentiments o d'actualitat política? Ni una cosa ni l'altra. Però, per qui vulgui, les dos coses alhora!

Vull dir que aquesta divisió implica una manera d'entendre com funcionen les cançons que no comparteixo. És com si un lector li demanés a vostè com és que als diaris, a la tele, pel carrer, ningú parla de sentiments. Suposo que vostè li diria que no és del tot cert, que en qualsevol notícia s'hi pot endevinar el costat humà i que els diaris ja és el que fan: parlar de l'actualitat política i social.

De què parlen les seves cançons?
De tota manera, i per respondre més directament la qüestió, tampoc crec que les cançons de L'ànsia que cura parlin de sentiments. En moltes d'elles hi ha més idees que sentiments. No veig que hi hagi res de sentimental a La brisa, per exemple, a Mai més tampoc, o a La teva buidor o a Els vells hippies. A Mentre floreixen les flors, en canvi, hi ha una certa referència a l'actualitat. I se'n pot fer una lectura política. Però vaja... Totes les cançons són susceptibles de ser llegides políticament.

Com valora el procés sobiranista que està vivint Catalunya?
És difícil de valorar en una sola resposta. En tot cas, conté una esperança per a moltíssima gent -per mi també- que la situació política, econòmica i social s'ha dedicat a negar-nos aquests últims anys. I jo confio que acabarà bé.

El preocupa l'arraconament de la llengua pròpia que s'està patint al País Valencià i a les Balears? Què n'opina?
Em sembla vergonyant. I em fa fàstic. Em sembla increïble que gent amb aquestes idees arribi a ocupar càrrecs de responsabilitat i que segueixin guanyant eleccions. Sempre he pensat que si jo fos un nacionalista espanyol, molt nacionalista i molt orgullós de parlar el castellà, seguiria pensant que el català és un tresor del meu país que caldria respectar, promoure i protegir. Doncs, per increïble que pugui semblar, resulta que d'aquests no n'hi ha ni un.