Emma Piqué publica una ressenya literària sobre el poemari ‘rels de veu’ d’Irene Tarrés

Com assegura Piqué «‘rels de veu’ és l’anhel del lloc, del retorn a un lloc que ja no és. Podríem explicar-ho així: la poeta torna a casa, al poble, a l’origen, després d’haver-ne marxat, i es retroba amb les veus d’un passat escapçat per la memòria, ple de silencis i oblit, on sols els vells, els grans, poden evocar-lo, en part, sense pretendre salvar la desfeta: la barana del pont la va ensorrar un camió — primer — i ara la pluja».

Segons Piqué, «el risc en l’exploració dels límits del llenguatge tan propi de la postmodernitat, la dissecció gramatical, les narracions dislocades, el nihilisme d’una poesia que camina vers el silenci perquè sap, com diu Víctor Sunyol, que ni el llenguatge ni la memòria són veritat, deixa orbes (em cusen terra a l’ull) els orfes exiliats que tornen muts de la ciutat (emmudides: les veus dels fills — de Medea) i que sols poden escriure tot el que han perdut: escriure: blanc — escriure negre — escriure: blanc i negre — escriure-ho en un lloc com si fos una pedra guixada amb llums i ombres: blanc — negre — blanc — negre (blanc)». Podeu llegir la ressenya sencera a Ploma.cat a través del següent enllaç.