Que l'anunci de pluja als niguls es pot expressar en català d'un centenar i mig de maneres diferents, encunyades en expressions populars de diversos territoris, és una de les meravelles de l'idioma que el filòleg Joan Veny ofereix a 'Mirades a la llengua catalana', que publica Nova Editorial Moll.

Als seus 91 anys, Veny reuneix deu treballs sobre geografia lingüística, lèxic, història de la dialectologia, l'entorn natural, la cultura popular i la fonètica, que reflecteixen la inesgotable riquesa del català i dels seus dialectes, acompanyats d'una col·lecció de mapes que registren a quins territoris es fan servir unes o unes altres paraules, o accents.

El llibre Veny el dedica a la memòria d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, autors del 'Diccionari català-valencià-balear', «que, mesturant ciència, passió i tenacitat, van bastir una magna obra de la lexicografia catalana i romànica».

El volum s'obre amb una descripció del 'Petit Atles Lingüístic del Domini Català', fruit del «colossal treball de recerca» que el mateix Veny va dur a terme al llarg de catorze anys. Els significats, versions o variants de 'blasfemar' i 'renyar' integren el següent apartat, a on descobrirem que 'flastomar' és comú a les Balears i a l'Alguer, si bé a Menorca també fan servir 'renegar' i 'batuejar', en un recorregut sorprenent per un vocabulari que, en el passat, podia representar severs càstigs per a aquells que el fes servir. Trobam, també, les connexions amb altres llengües, com el castellà o l'occità.

L'obra dels dialectòlegs Antoni de Bofarull i Antoni Rovira i Virgili, amb els seus encerts i mancances, és l'objecte del següent estudi. És curiosa l'afirmació de Bofarull de que el barceloní de la seva època, finals del XIX, era la variant «més corrompuda» de totes, per la seva mescla, així com que l'article 'salat' es va introduir a les Illes en època «molt posterior a la reconquesta».

Una bona part d'aquestes 'Mirades a la llengua catalana' les dedica Joan Veny a l'entorn natural. Dels reculls de noms de plantes ja existeix un antecedent del 1772: les seves denominacions populars estan marcades per referents religiosos, o ètnics ('tassa de jueu'), si bé també han jugat un paper important en la producció poètica. A l'apartat dedicat a la terra i la pedra, descobrirem com el topònim 'Carall Bernat', «metàfora fàl·lica d'aquesta roca» de la geografia mallorquina, fou substituït per l'eufemisme 'Cavall Bernat', amb el qual se'l coneix actualment.

El mateix volum inclou també un estudi sobre la llengua i la cultura popular al Penedès, amb paraules emparentades amb les expressions mallorquines o el 'joc del pare carabasser', estès pràcticament per totes les terres de parla catalana. Sota el títol 'Cel a cabassets, aigua a cantirets', i partint del treball d'Albert Manent, Veny repassa aquesta relació entre els núvols i la pluja amb totes les seves variants, a dotze comarques diferents, amb algunes expressions que es fan servir també a Menorca.

'Mirades a la llengua catalana' es tanca amb dos estudis sobre fonètica. Al primer d'ells apareixen les variants 'albercoc' i 'aubercoc', o les formes 'ocell' i 'aucell', totes dues ja presents al català antic. Al segon i darrer, destaca com tant les Balears com l'Alguer són «àrees conservadores», pel que fa a la continuïtat de la llengua originària.