El proper dilluns, 29 d’abril, l'OCB de Manacor emetrà a la sala La Fornal (carrer de les coves dels Hams, 4, de Manacor) el documental 'Els internats de la por'.
Durant tot el franquisme, i fins ben entrada la teórica ‘democràcia’ que n’és l’hereva, centenars de milers de nins i nines passaren anys tancats dins internats. Allà, hi patiren abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.
En parla el documental que oferirà l’Obra Cultural Balear de Manacor, un treball que varen dirigir Montse Armengou i Ricard Belis, que és el darrer de la trilogia sobre la infantesa com a víctimes del franquisme, iniciada amb 'Els nens perduts del franquisme' (2002) i 'Torneu-me el fill!' (2012).
Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d''Auxilio Social' tornaren una mena de presó per a aquests infants. Avui destapen aquest passat ocult i silenciat.
A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nins sota la seva tutela, a l’actual Espanya transfranquista aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats. Ser fill de mare fadrina, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb qualque familiar malalt de tuberculosi era prou motiu perquè un nin o una nina els duguessen a tancar dins un centre ‘religiós’ o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a molts d’infants, aquests centres foren autèntiques presons, on van estar tancats del naixement fins a la majoria d'edat. Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions foren un malson que patiren durant tota la infantesa i l'adolescència milers de criatures, i no només durant el franquisme.
L’anomenada 'transición' va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos varen continuar fins ben entrada la suposada ‘democràcia’. El règim franquista va bestreure pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època. Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres ‘religiosos’, ja que moltes de víctimes varen patir els abusos en centres dependents de l'Estat.
A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que sols no podien denunciar res. Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nins. Ara, ja adults, han decidit d’obrir la cambra fosca de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.
La majoria dels protagonistes d’aquest documental no confien en la justícia espanyola i per això són afegits a la querella argentina contra els Crims contra la Humanitat del franquisme, que ha obert a Buenos Aires la jutgessa María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa 'Sense ficció', en unes entrevistes que per a molts són estades la reparació que els neguen les institucions.
