Neus Picó – A Mallorca, molts us coneixíem a vós amb el nom d’Àngel, i la vostra muller nomia Margalida; fa anys anàreu a viure a Israel. Com ha estat la vostra integració en un altre país, la vostra vida allà, i com s’hi ha desenvolupat la vostra vocació d’escriptor i, concretament, l’escriptura de Liorna?

Ariel Serra – He viscut uns anys a Mallorca, i som casat amb una mallorquina, na Margalit, que a Mallorca nomia Margalida Lladó. A ca nostra, a Israel, s’hi parla un català que és bàsicament mallorquí, amb claps d’eivissenc, de barceloní, de gironí, de vegades de valencià, i sobretot de cadaquesenc. Quan na Margalit, que llavors era mestra de secundària, ensenyava a Eivissa, un company d’ella, en Jaume Ferrà, de Pollença, em demanava si em considerava mallorquí; ja sabia que era de Cadaqués, la vila on vaig néixer. Li vaig dir «julivert» a la manera mallorquina: «Juevert!», i ell em va respondre «Així mateix te’n desfàs!». I d’ençà d’aquell dia, era octubre de 1998, som mallorquí. El 2002 decidírem, però, de partir cap a Israel, perquè no vèiem un avenir per a nosaltres a Europa. Déu va posar-hi els mitjans, i de l’octubre de 2003 ençà vivim a Israel, d’on som ciutadans. Vaig canviar el meu nom, que com bé recordau era Àngel, per Ariel, un acrònim dels meus tres noms cristians. Ariel és una referència al Temple de Jerusalem, i un sinònim d’aquesta ciutat. Viure a Israel ha estat determinant en el desplegament de totes les nostres activitats. El país l’hem fet ben nostre, i els amics catalans, de totes les terres catalanes, ens ho diuen, quan ens visiten, perquè ens troben molt israelians. No hem deixat de sentir-nos catalans mai. Liorna és fruit de les meves lectures, de les meves idees i de la meva experiència, tant en relació amb Mallorca com en relació amb Israel, i diria que això s’hi coneix.

P. – Qualque crític ha qualificat la vostra obra de novel·la costumista, d’altres l’han situat, si cal situar-la enlloc, entre el costumisme i la novel·la històrica. Però realment aquesta novel·la està bastida, construïda de vides, allò rellevant són les vides, els sentiments, els dubtes, les conviccions, els patiments… d’un ampli ventall de personatges. N’és bona mostra que les dues parts del llibre mantenen la mateixa estructura; cada capítol es dedica a un personatge destacat de la història…

S. – Liorna no és gens una novel·la costumista, amb el significat que l’adjectiu té quan és aplicat, per exemple, al teatre costumista. Gens ni mica. Vaig demanar als meus editors, Vicent Olmos i, en aquell moment, Josep Alapont, que, a la descripció que havien fet per a la contraportada del llibre, hi afegissin en primer lloc, com a definició de la novel·la, uns mots de na Marie Costa, una bona amiga de la Catalunya del Nord, del Vallespir, que en fou una lectora molt primerenca, i que la va definir perfectament: «Liorna… és un fresc èpic i intimista a l’encop», va dir na Marie. A Afers, la casa editorial, hi varen escriure «Un fresc èpic i alhora intimista…». L’intimisme és un corrent pictòric de la França de la Belle Époque, amb qualque derivació literària, i també, sobretot, més endavant, cinematogràfica. A Liorna hi ha moltes d’escenes intimistes, en interiors, dins les cases. És un llibre essencialment cinematogràfic, que segueix una seqüència temporal clara i pausada, com en un concert de Corelli –⁠amb una sola escena, que és la inicial, treta de lloc, un flash-forward que de fet hauria d’anar al capítol vuitè, però vaig pensar que, tal com van posades les coses avui dia, calia cridar un xic l’atenció del lector a les primeres pàgines. Les escenes pròximes, íntimes, en interiors closos, generen aquesta impressió intimista, que na Marie va sebre copsar tan bé. Un crític va voler tancar la seva crítica dient que Liorna és «una novel·la èpica, costumista i sensatament emotiva», entre altres lloances, cosa que és molt d’agrair, i ho agraesc. Després, pareix que els del seu diari varen fer un destacat de la frase, però eliminant-ne l’èpica i dient-ne, a l’inici del destacat, «Novel·la costumista i sensatament emotiva…». Probablement, el concepte de novel·la èpica els era un destorb, i al caient intimista no hi arribaven, o els devia semblar massa estrany. I anaren a botar en el mot costumista, supòs que, probablement, perquè, en una Europa on la gent ha perdut el costum de berenar com pertoca, de conversar a taula o de demanar «què has de dir?» a un nin a qui has dat un bobò, qualsevol costum normal, com els que apareixen a Liorna, serà objecte de qualificació. Coses de la premsa que hi ha ara.

Quant a l’etiqueta de novel·la històrica, he procurat estalviar-la, perquè pens que es tracta d’una idea confusionària, contradictòria i poc acurada. S’han escrit milers de narracions que no corresponen al moment de la vida de l’autor, i no sempre se n’ha dit, no sempre se’n diu, novel·les històriques. Una novel·la, segons el meu parer, ha de contar una història, un procés, un esdeveniment. Liorna és una novel·la èpica perquè conta un fet heroic, que és que tres persones mallorquines es varen estimar més de ser cremades vives que renunciar a la pròpia llibertat i pensament, i aquest heroisme, un regal que feien al poble de Mallorca, és la línia interna de la història. I és intimista perquè és feta damunt d’un seguit d’escenes la majoria de les quals són converses personals, ocurrències privades, en llocs closos, com s’esdevé a la vida quotidiana de tothom, en totes les èpoques. La conjuminació dels dos conceptes, èpica i intimisme, en fa, al meu parer, una novel·la moderna, un llibre del nostre temps i per al nostre moment.

Sí: Liorna és una novel·la construïda de vides, de sentiments. Liorna és una novel·la bastida i ordenada sobre els seus personatges. Ja al principi d’escriure-la, fa més de quinze anys, hi vaig titular els capítols amb els noms d’un personatge. Encara que a l’època que descriu tothom s’anomenava amb dos noms, quan el meu personatge s’adhereix, més o menys, al record existent d’una persona real, hi he posat un nom simple. Els capítols titulats amb un nom compost són sobre personatges totalment inventats, però lògicament part inherent del meu desplegament de la història. Tot conservant-hi la versemblança, no he volgut fermar-me exclusivament als fets històrics. Hi ha moltes de coses a Liorna que es basen en conjectures, no en fets establits. Perquè és així com es fa, com s’ha de fer i com es pot fer una novel·la, que és una creació, més que res. Una ficció travada i conjuminada seguint el criteri del seu autor, que conta una història, real o imaginada, on sempre es podran trobar moltes més coses.

P. – Liorna, per a la cultura popular mallorquina, és sinònim de perill, de camí de no retorn… Per què aquest títol, més enllà que fos el destí on volien arribar els vostres personatges?

S. – Liorna, la ciutat de Liorna, és el símbol, a la novel·la, de la llibertat mallorquina. De la llibertat catalana, perquè Mallorca hi fa, a la novel·la, de concreció de tota la nació nostra. Liorna era, fa tres segles, el símbol de la llibertat d’Israel, el poble jueu, un símbol molt tangible, perquè els jueus hi podien anar pel carrer sense amagar-se, amb el cap alt, i això ho sabia tothom. En el llibre hi ha, efectivament, aquesta dualitat: és un llibre israelià i és un llibre català. S’ha d’aclarir que els mallorquins processats en aquell trist moment en realitat anaven a Anglaterra. La nau, The Swan, El Cigne, i el seu capità i marineria, eren anglesos. No em consta que gaires mallorquins aconseguissin mai d’arribar-hi, ni a Liorna ni a Anglaterra, si és que n’hi va haver cap. I, si n’hi va haver, la feta no ha estat contada per ningú, en cap crònica, i estaré molt content si qualcú em demostra que m’equivoc. A la comunitat jueva de Liorna hi devia haver catalans, perquè aquest nom català de la ciutat, que en català es diu Livorno, es va usar molt dins el col·lectiu jueu de la ciutat, i es va estendre al castellà i al portuguès. La comunitat jueva de Liorna hi parlava portuguès, i aquesta llengua hi va predominar, entre jueus, durant gairebé tres segles. El meu llinatge matern és Costa i hi ha indicis que alguns jueus de l’Empordà o del Rosselló d’aquest mateix llinatge varen recalar-hi, perquè fa dos segles hi va haver a la ciutat un rabí important que nomia Israel Costa, però no sé si hi tenc cap relació o no. Al capdavall, Costa també és llinatge genovès, i, naturalment, portuguès. De qualque manera, m’hi sent vinculat, com si hi veiés, en la ciutat de Liorna, una lluor remota. La comunitat jueva de Liorna fou destruïda durant la Xoà, l’Holocaust, i la majoria de papers s’han perdut. El fet és que els inquisidors del rei tenien, a Mallorca, una veritable obsessió amb aquesta ciutat, i d’aquí la idea que se n’ha conservat a l’illa, però a la novel·la la ciutat es mostra, en el record i la imaginació d’un dels personatges, en Rafel Valls, que és l’únic que hi diu que hi ha estat, com un indret preciós, segur, el lloc on no hi ha cap perill, i malauradament inabastable, inaccessible com la llibertat dels protagonistes. És veritat que si algú hi arribava, en el món real, segur que li espassaven del tot la curolla de tornar. A qui li fa ganes de tornar al lloc de l’opressió, de l’esclavatge? Per ventura els mallorquins ho diuen també amb aquest sentit positiu. He volgut posar al meu llibre, finalment, un títol simple i clar que atragués els lectors i que vindicàs la idea que les ciutats del món tenen nom català, com és el cas del bell nom català de la ciutat italiana de Liorna.

P. – Per què una novel·la que explica la història dels xuetes de Mallorca? Teníeu la voluntat d’incidir en aquest fet històric, tan particular de Mallorca? Hi havia una voluntat de rescatar-hi la memòria dels protagonistes principals, una mena d’homenatge de reparació d’aquelles víctimes?

S. – Tot això hi és un poc, a Liorna. Però la idea és parlar-hi de la gent del país, i parlar-ne per a la gent d’avui. Els inquisidors, a Mallorca, han volgut crear una divisió entre la població. Per això varen crear els xuetes, com a Castella havien creat els marranos, que també són un producte de l’actuació de la Inquisició de Castella. A Mallorca s’ha abusat molt d’aquesta història, sense entendre-la mai més enllà dels pressupòsits inquisitorials, que no són gens correctes, i fins i tot hi ha hagut erudits jueus americans o europeus que han volgut acceptar aquests pressupòsits com si fossin plausibles. Però entre mallorquins, especialment entre els més conspicus i esforçats, això no acabava d’encaixar mai amb la pròpia experiència, amb el propi coneixement. Per això en Miquel Forteza va escriure aquell gran llibre que es titula Els descendents dels jueus conversos de Mallorca: Quatre mots de la veritat, que mostra com, de fet, tots els mallorquins, sense excepció, són realment descendents de persones que, un temps, foren jueves, i que no pot esser d’una altra manera. També Francesc Riera Montserrat ha fet grans aportacions per a la dilucidació de la veritat, una veritat clara i palpable, perquè tots els mallorquins tenen qualque costum familiar heretat directament de la cultura jueva, però els xuetes, que eren vigilats, no cap, de fet. I, qui són, els xuetes? Idò els qui consten en una llista. Tot perseguidor, tot opressor, fa llistes. És la primera cosa que fan els opressors. Així que, arran del procés inquisitorial que es conta a Liorna, varen engiponar una llista de famílies mallorquines perquè els altres mallorquins les assenyalassin i perquè els fessin amples, i poder dividir així, encara més, la societat mallorquina. Més que un homenatge i una reparació, que també, òbviament, hi són, a Liorna hi ha un poc, ho he de reconèixer, la voluntat de l’autor de desfer, de redreçar, aquesta separació entre mallorquins, aquesta divisió imposada.

P. – La vostra novel·la comença amb una dita popular i un psalm. De bon començament s’endevina una de les grans conjuncions d’aquesta història, uns personatges ben mallorquins, ben arrelats a la terra però, simultàniament, arrelats a una creença, a la fe dels seus ancestres…

S. – La dita popular, «A Liorna, qui hi va no en torna», és coneguda però vaig veure que ho era tan sols entre les famílies d’ascendència mallorquina de generacions. A més d’una persona, també mallorquina, però sense aquesta ascendència, els va sorprendre. I és que hi ha una imatge sobre la cultura de Mallorca, sobre la cultura catalana en general, que té un punt de commiserativa, que obeeix a una necessitat immisericorde d’estimació colonial, que ens diria l’historiador Miquel Barceló Perelló, a qui ara he parafrasejat. Els conceptes profundament nostres no són sempre ben copsats pels externs, perquè hi ha una incapacitat de comunicació de la gent nostra amb el món, i posar la dita al capdavant del llibre ja és una declaració. El psalm, que és el psalm 69, reflecteix la tristesa del rei David per la separació dels seus germans. En el significat profund, segons alguns savis jueus, al·ludeix a la separació entre Israel, Ismael i Esaú. «Els meus germans» serien els musulmans, i «els fills de la meva mare», els cristians, representats per Esaú, els descendents del qual, segons la tradició jueva, varen fundar Roma, i que al psalm ni tan sols es gosa anomenar germans. Posar-hi aquest psalm també indica un poc l’enyor de l’emigrant, que també es troba en una situació de separació. «Per causa teva», diuen els primers mots de la cita: per fidelitat al Creador, per amor de la tradició i la llibertat. He de recordar que els psalms també fan part de les litúrgies cristianes i de l’herència musulmana, són un terreny comú, un espai de tothom. I els pobres protagonistes de Liorna no és que tinguessin tampoc gaire espai on arrelar-se. Quan aquesta feta es va esdevenir, ja feia pràcticament tres segles que no hi havia jueus a Mallorca. Les escasses famílies jueves que hi romanien després de les persecucions d’aquell tombant de segle se’n varen anar el 1435. A Liorna, no tan sols he contat una història; també he mirat d’explicar-la, com na Nicole d’Amonville, una persona de sensibilitat i cultura immenses, va entendre perfectament, i així ho va dir. Hi ha una lleu diferència de significat entre contar i explicar. Explicar sempre és molt més que descriure. Es tracta de posar Mallorca al món. I, amb Mallorca, tot Catalunya.

P. – Heu estat capaç de donar vida, de recrear uns personatges que formen part de l’imaginari popular mallorquí, Caterina Tarongí, el seu germà Rafel (Felet) i Rafel Valls…però sens dubte, vos heu centrat en una figura femenina, en na Caterina. Es tracta de deixar constància d’una realitat històrica o es tracta d’una llicència literària? La narració deixa entreveure que va ser condemnada per heretge, per relapsa, però també per ser dona…

S. – Na Caterina va ser condemnada a cremar viva a la foguera perquè els mallorquins callassin. I, especialment, les mallorquines, perquè ja en el moment descrit a Liorna als mallorquins tan sols els restava ca seva com a espai de llibertat, i les cases són el reialme de les dones. El pla ha funcionat perfectament. La figura de na Caterina ha estat tergiversada: una peça de teatre la mostra com una dona rabiüda, fanàtica, revengista. Una altra obra, i una altra, i una altra, a penes l’esmenten. Na Caterina ha estat, més de tres segles, una ombra, una presència invisible passejant-se pels carrers de Mallorca. Jo l’he posada, ben il·luminada, dalt el Galatzó. Nomia Catalina, però tenim prou amigues i conegudes mallorquines amb el nom en la forma clàssica catalana, i a més en Miquel López Crespí la va voler anomenar així en el títol d’una novel·la sobre una heroïna republicana, i aquest sol fet ens mostra que, en la consciència dels mallorquins, el seu nom i la seva presència no han deixat de connectar-se amb les nostres vides, amb la Mallorca d’avui, i he guardat el nom d’en Miquel en reconeixement a ell i la seva visió de les coses, que no sempre he compartit. En la realitat, sembla que na Caterina no tenia coneixements de judaisme. Tot era despulladament intuït, si és que era qualque cosa, i així es reflecteix a Liorna. En el judaisme no hi ha dogmes, tan sols coneixement o manca de coneixement. Coneixement d’amor, en diuen els nostres poetes. Si haguessin viscut avui, tots aquests personatges de Liorna s’haurien hagut de convertir al judaisme, en cas de voler ser jueus, i en aquella època el procés de conversió ja era així. Per estalviar la conversió cal tenir una àvia, una padrina, la padrina materna, jueva, i documents o testimonis fiables que en donin fe, i no era el cas. Més enllà de dues generacions de l’abandó del judaisme, és necessari convertir-se. I els xuetes no seran jueus perquè l’Església o un organisme reial, com la Inquisició castellana, ho diguin. És el poble d’Israel, a través dels seus tribunals rabínics, qui té la potestat de dir qui és jueu o qui no. El judaisme és transmès per les mares. Qui és fill d’una mare jueva és jueu. Qui té un pare jueu no ho és si la mare no és jueva. Això es va decretar fa vint-i-un segles, i ha funcionat perfectament. Les societats les fan els homes amb les dones, i la nostra societat, la d’Europa, es basa en els coneixements heretats d’Israel, que són la base del món tal com el coneixem. Per això na Caterina era tan important en aquell moment, i per això, tal com s’indica a Liorna, varen provar de fer que desaparegués de la memòria. M’he refiat molt de la memòria popular, d’allò que he sentit a dir a la gent mallorquina. L’expressió «Felet, no et dons, que tan sols cremaran sa roba», he escrit a Liorna, ho va dir ella, na Caterina, i així, que ho va dir ella, ho he sentit a dir a tots els mallorquins amb qui n’he parlat. Però Gabriel Alomar va deixar escrit que la frase fou dita per en Rafel Valls, i això em va fer pensar. A banda de les circumstàncies de l’època, n’Alomar devia trobar-se amb qualque impediment per dir que la frase era de na Caterina, perquè no pot ser que aquesta idea s’hagi creat i desenvolupat tan sols en els darrers cent vint anys. Després, veient obres de ficció al voltant del tema que, na Caterina, ni tan sols l’esmenten, vaig començar a entendre que hi havia qualque desfici a propòsit de la presència de na Caterina en la memòria de tots. Perquè és cert que en Felet va circumcidar-se dins la presó, i això tan sols s’explica per una solidaritat envers qualcú i un amor immens, i aquesta idea l’he posada a la novel·la. En Felet vol acompanyar sa germana major i la situació fa que el seu mestre, en Rafel Valls, vulgui acompanyar-los. A ella ja la volien cremar viva, i això es veu a les cròniques que n’han romàs, totes escrits repugnants i miserables. I no sabia dir ni una pregària jueva! És quasi segur que cap dels processats en sabia, però m’he permès, en la meva ficció, de dir-ho altrament, perquè tenc la impressió que haurien dit Escolta Israel si haguessin pogut. És un dels avantatges de la ficció literària. I, naturalment, qui diu, a Liorna, la frase «Felet, no et dons…» és na Caterina.

P. – L’execució de Caterina Tarongí esdevé un símbol de la submissió de Mallorca?

S. – No. L’execució de na Caterina Tarongí és, per mi, un símbol de la llibertat de Mallorca. Ella, amb en Felet i el mestre Valls, no varen cedir a l’opressió, no varen renunciar a allò que més estimaven. La submissió de Mallorca ve després, quan els prohoms de Mallorca, que he posat amb llinatges catalans clarament jueus i ben recognoscibles com a tals però no inclosos a la llista de xuetes de mitjan segle devuitè perquè els lectors catalans i no catalans vegin quina és la situació, abandonen el seu concepte de llibertat. Se’n van tots, obedients, a posar-se al primer rengle dels espectadors de la matança. Això, em conten, també ho feren molts de republicans mallorquins quan els militars colpistes de 1936 afusellaven pels cementeris de Mallorca –⁠m’ho han contat fa poc; quan vaig escriure el llibre no ho sabia. Tanmateix, a Liorna he fet que la família principal dels prohoms, la del bon Maimó, s’estalviï d’anar a veure l’espectacle. És que al forn de ca meva, a Cadaqués, que jo som fill de forner, teníem una balança de pesar el pa que mostrava aquest llinatge. Hi ha una ironia, en la llista de prohoms que fan la reunió, seguida d’un sopar amb les famílies, al penúltim capítol del llibre, una reunió on decideixen de cedir a la voluntat dels opressors, i la ironia és que tots aquests prohoms duen llinatges catalans amb una clara connexió jueva, com l’esmentat Maimó, Vidal, Abraham, etc. Això ho vaig fer per mostrar la unitat real del poble de Mallorca, tant en el factor de la judeïtat, perquè de fet no se sap quina connexió jueva poden arribar a tenir els quinze llinatges que componen la llista de llinatges xuetes, com pel que fa a la impotència en què tots els grups es varen trobar arran de la Cremadissa. Els prohoms que he retratats són bona gent, i molts d’ells també recorden antigues tradicions, com una part de les víctimes directes del fet. No són diferents de les víctimes. En algun cas, el llinatge de qualque personatge, com el vicari de la Seu, un home mallorquí en totes les seves manifestacions però culpable parcial dels fets, no és esmentat. S’ha de comptar que, a Liorna, els noms hi tenen molta d’importància, i el més esmentat és el de na Caterina, que protagonitza bona part de les escenes cabdals del llibre i és anomenada a quasi totes les altres. Na Caterina simbolitza la voluntat de Mallorca de viure en llibertat. Els prohoms, i el vicari de la Seu, aquests sí, simbolitzen la submissió de certs mallorquins davant la persecució, l’opressió i la destrucció de Mallorca, que és una situació de tota la nació, no tan sols de Mallorca.

P. – Liorna és un clam a la llibertat, és l’expressió del drama d’haver de fugir per por, per evitar la persecució… Els protagonistes són els xuetes de Mallorca, però és un tema universal. El drama que es repeteix contínuament a la història de la humanitat…

S. – El drama que expressa Liorna és el de no poder anar pel carrer amb el cap alt i passant pel mig del carrer. Fugir-ne, ja se sap que pocs ho aconseguien, i d’aquí ve la idea que qui va a Liorna, la ciutat italiana, no en torna. Sí: és un tema universal, és clar. És el tema de la manca de llibertat de Mallorca, de la manca de llibertat catalana. El protagonista de la novel·la, com ha dit Bartomeu Mestre, és el poble de Mallorca. El personatge de Mallorca, a Liorna, no és un personatge improbable. És el meu parer però trob que tots els mallorquins saben perfectament que entre ells hi ha una unitat de fons, un lligam pregon que els ferma els uns als altres, i d’aquí que faci deu generacions que hi ha casaments de xuetes amb no xuetes, i que avui sigui tan difícil de trobar xuetes amb més d’un llinatge dels de la llista engiponada pels inquisidors.

P. – Una persecució que va arribar per vies diferents; persecució per part del poder polític i eclesiàstic del moment, pels mallorquins no tacats de sang jueva, però també hi va haver una traïció de part d’aquells descendents de conversos, que amb la Cremadissa i l’elaboració d’una nova llista de descendents de jueus, (els quinze de la llista) quedaven alliberats de continuar essent assenyalats…

S. – Aquesta idea de la sang jueva, la sang bruta que s’hereta, la sang tacada o que taca, és una idea castellana, no pas jueva, com pretenia Américo Castro, a qui ja va rebatre bé en el seu moment, de la seva càtedra de Cornell, el professor Benzion Netanyahu. Castro abonava les idees dels inquisidors. Però la de la sang tacada, bruta, o que taca és una idea molt general, que fa servir molta de gent, un concepte que ha corregut molt. A mi, The Human Stain (La taca humana, com es va titular entre nosaltres) de Philip Roth és una novel·la que m’agrada molt, que em revé sovint. Comprenc que l’establishment nòrdic actual li refusàs el Nobel. Se suposa que els xuetes són mallorquins tacats de sang jueva. Però els xuetes apareixen a Mallorca dos segles i mig després que se n’anassin de l’illa els darrers jueus. Els xuetes varen ser creats arran del procés que es relata a Liorna, i això és el que la novel·la conta i, a més, també explica. Els xuetes són els mallorquins que duen un llinatge inclòs en una llista feta per criminals. Jo no conec cap esment del mot xueta (de fet, xuieta, al primer document on la paraula fa acte de presència) anterior a 1688. Alguns diuen que el mot xueta ve de jueu, passant pel diminutiu xuetó, que diuen que ve d’un altre diminutiu pràcticament introbable, juetó, i aquí tendríem, per tant, la relació de xueta amb jueu. Però no hi ha cap paraula que procedeixi d’un diminutiu de si mateixa. Tot plegat ens ho han fet massa embullat. La llei de la navalla d’Occam (que l’explicació bona és la més simple), aquí, no es compleix. De fet, tot això ho podem veure escrit al Diccionari Alcover-Moll, perquè a qualcú li devia interessar de promoure idees impossibles que mantenguessin la confusió. Però ho veig fora de lloc i contrari a la lògica. Un mallorquí del segle desset no ensordiria mai una consonant fricativa inicial sonora, com la del mot jueu, i fins i tot l’Alcover-Moll ha de dir, embullant encara més la troca, que això es produeix per influència de la xeix inicial de xuia. A banda, hi ha la i, que no és una i epentètica, afegida enmig de vocals, sinó una i ieista, que ve clarament de la ela palatal de xulla, i, com dic, en el primer document en què apareix la paraula, el mot hi és en la forma amb i, xuieta –⁠amb una y grega ben clara en aquell escrit inquisitorial de 1688 que dic. El mot xuetó es va fer molt popular perquè els nins xuetes jugaven amb els altres nins de llur redol, tots junts, i al final majors i infants els varen acabar dient xuetons a tots tota la vida, perquè tal vegada trobaven que dir directament xueta era massa ferest, i els mateixos xuetes s’acabaren aplicant el diminutiu, xuetó. I, encara que hi ha tot d’històries de menyspreus i maltractaments, normalment la gent, la gent mallorquina, mirava de tenir un bon comport. I el concepte de xuetes es va estendre sobretot el segle denou, amb els moviments de la reacció. La llista criminal, llavors, no tenia ni un segle: de fet és de mitjan segle devuit, molts d’anys després de la Cremadissa. Hi devia haver trafiqueig per mirar qui entrava o no a la llista, i se sap que més d’una família se’n va escapolir, de ser-hi. Però allò que a mi em fa més impressió és que la paraula jueu no es feia servir gens a la Mallorca del segle desset, ni tampoc després, així que mal pot venir, el mot xueta, de la paraula jueu. Com en deia, la gent? Idò en deia… judio, pronunciat amb jota catalana, palatal fricativa sonora. I encara ho hem pogut sentir, na Margalit i jo, d’un prohom de la política mallorquina que visitàrem els anys noranta, que ens va parlar de judios sense que vingués a tomb, només de veure’ns, en una anècdota que tenim al nostre recull d’anècdotes. La paraula judio, és clar, és castellana, i a Mallorca s’ha conservat amb la pronúncia que tenia en el castellà del segle setze, o potser encara, també, del desset, amb la mateixa jota que hi ha a jueu. És un fet que trob d’allò més interessant. Les forces repressives varen procurar que desaparegués la paraula catalana jueu, i la varen substituir per judio i, més tard, per xueta, que naturalment és un insult derivat de xulla, tant si els anomenats així en fregien i menjaven davant de tothom com si no la podien sofrir, perquè als perseguits no se’ls demana mai l’opinió. Varen fer una llista amb els encausats per haver pagat un passatge cap a Anglaterra i els veïnats d’ells, i varen fer saber a tothom que aquests eren els jueus de Mallorca. Però l’Església catòlica no té cap potestat per dir ni manco per decidir qui és jueu o qui no ho és. Això depèn del poble jueu, representat pels seus savis en llurs tribunals, i si qualcú és jueu els tribunals rabínics ja ho certificaran. La paraula jueu és una paraula estimada: vol dir «qui dóna les gràcies». En canvi, hebreu tan sols vol dir «qui va per l’altra banda», és a dir: el dissident, com era el cas d’Abraham, pare nostre, definit com a hebreu. Però el nom de jueu ve de Judà, que va ser el cap dels fills d’Israel, i els savis jueus catalans ja varen dir que els jueus del país veníem tots de Judà, precisament. Per cert, trob que, parlant d’aquests coses, s’hauria de mirar què se’n va fer, a la segona meitat del segle catorze, temps de persecució desfermada, del llinatge mallorquí Gerondí, que vol dir natural de la ciutat de Girona. Trob que és molt curiós que aquest llinatge desaparegui totalment de Mallorca i que, just llavors, aparegui a l’illa el llinatge Tarongí, que no es troba enlloc abans. Tal vegada vaig errat, però s’hauria de mirar.

P. – Però també hi va haver una traïció de part d’aquells descendents de conversos, que amb la Cremadissa i l’elaboració d’una nova llista de descendents de jueus (els quinze de la llista) quedaven alliberats de continuar essent assenyalats…

S. – Aquesta noció que els mallorquins que duen qualcun dels centenars de llinatges que Miquel Forteza va posar coratjosament en el seu llibre es varen estalviar de ser assenyalats arran de la Cremadissa, em pareix que la remarc jo, per primera vegada, a la nota final de Liorna. Hi ha el capítol penúltim, dedicat a en Jaume-Ferran Maimó, que reuneix una colla d’amics, i miren de sobreviure l’endemesa, i a tots els faig anar amb llinatges jueus catalans, perquè la cosa es vegi millor. És una operació retòrica, contra les teories falses. No va ser, a l’època, cap traïció: de fet, no crec que els altres mallorquins poguessin fer-hi res pus, pobrets. Era el signe del temps, i les coses varen empitjorar quan l’estat nostre es va esfondrar totalment a la segona dècada del segle devuit, amb la caiguda de Barcelona, Cardona, Mallorca, i sobretot amb la cancel·lació, il·legítima i il·legal, de les nostres Constitucions, que d’aquí a tres anys en faran mil, i que en el moment de la Cremadissa ja no respectava ningú… Encara bo que Menorca se’n va poder salvar per un temps, de l’esfondrament.

P. – Liorna és també, a parer meu, una novel·la feta de silencis, sovint eixordadors, de por, d’espais tancats on s’amaguen missatges secrets, encriptats… que només es poden expressar a cau d’orella… La sensació d’angoixa arriba al lector de manera molt directa…

S. – Hi ha l’intimisme que deia abans. Moltes d’escenes íntimes, privades, closes. La que m’estim més és la de na Caterina ensenyant-li de lletra al seu fill Vicenç, que és una escena viscuda, totalment real. A Liorna no hi ha ni una sola escena que no tengui, de qualque manera, una base real, un escàlem on fermar-hi el rem de la història. Són escenes viscudes, o, almenys, conegudes. És clar que jo dic que la realitat és feta de somnis, però els somnis de na Caterina, el del casament del fill, al final del capítol setè, quan la senyora Joana-Elionor ja és morta, i el del començament del vuitè, quan sap que la torturaran, són escenes que l’autor del llibre i la seva muller han viscut. Hi va haver unes vespes reals, i una dona que pregava, i l’arbre era un eucaliptus, tal com es descriu a Liorna, però sense anomenar-lo, perquè al segle desset aquest arbre no es coneixia, a ca nostra, a la Mediterrània. És un somni, una visió de la meva Caterina, la que té cor i presència al llibre. A Liorna s’hi parla, s’hi enraona i s’hi xerra molt, hi ha tot de converses, i crits. Però és veritat que els silencis hi predominen. Tanmateix, és una novel·la intimista, però no quietista, aquest corrent cinematogràfic de llargues escenes en què ningú no diu res però comunica, també, molt, o almanco això pretenen els qui les creen. A la meva novel·la, aquest no és el cas. I no hi ha gaires secrets complicats, a Liorna. Tot hi és molt planer, molt humà, i per això, sovint, molt trist. M’he esforçat perquè tot s’hi entengués perfectament. Una altra cosa és que també s’hi senti a parlar sense paraules. Al final, les paraules són un impediment. Estic segur que ens podem comunicar sense paraules. En aquest aspecte, pens que som una persona més aviat mancada, i, així com per entendre o veure qualque cosa hi he de fer cent voltes, per expressar els silencis he d’escriure uns quants centenars de pàgines…

P. – Heu estat capaç d’escriure una història de la qual molts de lectors coneixen tot el relat, però això no fa perdre’n l’interès en cap moment. El fet de conèixer-ne l’evolució i el desenllaç no l’afecta en absolut, perquè el centre d’atenció són les vides dels personatges. És una història de persones de carn i ossos… Pensau que n’és aquesta la clau que ens fa estar-hi enganxats?

S. – Ha estat un repte, és veritat, tractar una història que és molt coneguda en el lloc on es va produir. Però Liorna és radicalment diferent de tot la producció literària sobre aquest tema que s’ha produït fins ara. I, pel que fa a la producció històrica, de fet rebat els punts de vista existents, i ofereix una visió dels fets que no s’havia produït fins ara. El que es pot dir de Liorna és que el tema, sense ser secundari, s’ajoca dins el desplegament de la novel·la, que és un treball ple d’escenes relatives a la vida de l’autor, amb imatges que corresponen a un desenvolupament literari d’avui dia, i en la llengua de l’autor, que no és la del segle desset. Les vides dels personatges, amb els noms encapçalant-ne els deu capítols, és evident que hi són importants. He pensat molt en la gent de Mallorca mentre escrivia Liorna, i en la gent catalana que no és de Mallorca, també. Si la gent s’hi enganxa, per a mi és un motiu de satisfacció, i n’he d’estar molt agraït, però no puc dir que no m’ho esperàs. És un llibre fet pensant en els lectors, tant els qui el llegiran en català com en altres que hi pot haver, si es tradueix. Això de fer llibres és com qualsevol altre ofici, com els oficis que s’esmenten a Liorna, que em sembla que són un caramull. Escriure és com fer una taula, com fer pa, com fer un bon parell de sabates. L’ofici d’escriure s’ha aperduat molt, i té un poc de mala nota, però crec que ja hem tocat fons. Sempre hi ha un demà millor.

P. – A Liorna, l’illa de Mallorca té veu pròpia; és un personatge destacat de la història, una mena de mare patidora, agomboladora i protectora; una mare que jo he endevinat jueva. Quina necessitat hi havia d’incorporar-hi aquesta presència al·legòrica i de donar-li filiació religiosa?

S. – Mallorca, a Liorna, és la mare pàtria, una concreció de Catalunya. Recordeu que a Liorna s’hi descriu, quan Mallorca parla per primer pic, la geografia de la pàtria sencera. Però calia concretar-la en Mallorca a fi de dar força al relat. En efecte, i això ho sap poca gent, la idea de la mare pàtria és una idea jueva, que apareix al Càntic dels Càntics i es defineix al Talmud i als comentaris sobre les complantes que els jueus cantam el dia 9 del mes d’av, l’aniversari de la destrucció del Temple, en català la Bona Casa: Jeremies torna del seu exili a Babilònia i es troba una dona endolada, escabellada, en el pou més pregon de la tristesa, davant les runes de la ciutat que fou ca seva. «Qui sou?», li demana el profeta. «No em coneixes? Jo som Sió, som ta mare!» A Liorna, la Mare Mallorca parla al començament de cada capítol, i esmenta cadascuna de les deu declaracions, o deu manaments com en diu el cristianisme. L’ordre és el de la Bíblia, als llibres de l’Èxode i Deuteronomi, que òbviament és l’ordre jueu, però també el de les denominacions protestants i el de l’islam. Ja sé que no és l’ordre catòlic, que es menja el manament referent a la idolatria i n’inventa un de redundant referit al sexe, però aquest ordre hauria estat contradictori amb la novel·la. I, baldament els deu manaments, en la llengua original deu declaracions, o deu paraules, com en dic a Liorna, són dites en principi per al poble jueu, per a Israel, han esdevingut un coneixement universal, en compliment del que exposa la Torà, que tot això ha de ser conegut de tothom, i no es pot dir que defineixin cap filiació jueva. En el judaisme, el concepte de religió no existeix. Així que les deu paraules de la Mare Mallorca són part de la consciència de la gent de Mallorca, de la gent catalana, de la gent europea i de tot el món. Sí que és ver que, en començar el capítol terç, la Mare Mallorca ens diu que les tenalles no es poden fer sense tenalles, i aquesta idea ve de la Saviesa dels Pares, un volum de la Mixnà, la part central del Talmud. No hi ha cap concepte modern, incloent-hi amor, pau, justícia, bondat, caritat o germanor que no vingui de la Bíblia Hebrea. Fins i tot la democràcia moderna va ser creada a Anglaterra, el mateix segle de la Cremadissa, sobre els conceptes polítics jueus exposats al Talmud. Els conceptes jueus avui són universals. Tan sols s’esdevé que a Liorna ho he mostrat més clarament, i en relació, a més, amb la meva pàtria natal.

P. – L’ambientació, la descripció dels indrets, especialment la ciutat de Palma i els seus voltants, són d’una precisió i d’un detall que ens permeten recrear els espais talment com si hi fóssim davant… No cal dir que la fidelitat al relat històric és absoluta i els detalls sobre la vida quotidiana de la ciutat i dins les cases… com va ser el procés de documentació?

S. – Hi ha detalls mallorquins, sí. I llegendes mallorquines, com la del tap que, llevat, causaria l’enfonsament de l’illa davall la mar. O com les fulles de castanyer que apareixen en un indret de la Serra de Tramuntana, fulles de castanyers del Montseny, al Principat, dutes per una correntia ignota. Però aquesta no és exactament una llegenda. Potser, la primera, tampoc. De procés de documentació no n’hi ha hagut. Una novel·la no és pas una tesi. Les escenes de Liorna són memòries d’infantesa. Jo nedava molt, a Cadaqués. Vaig arribar a passar per sota del vaixell que ens duia l’aigua, quan a la vila no en teníem prou, amb l’arribada del turisme, sense que ho sabés mon pare. Li ho vaig dir molts d’anys més tard. Així que sé què és nedar sota l’aigua. Si descric un fet com aquest és que ho he conegut, directament o no. Sí que m’he mirat amb les dates històriques, però tots els personatges són composts; en tots hi ha les peces de més d’una persona, i vivències meves o conegudes. I la història és novel·lada, per més versemblant que hagi aconseguit que sigui. A la portada, hi ha unes torres a la Seu que en el temps de la història contada a Liorna no hi eren, però na Margalit i jo vàrem decidir que hi apareguessin, perquè els lectors hi veiessin la Seu que ells coneixen. És com quan dic que Barcelona, ciutat semita, ha de ser destruïda talment com Cartago i Jerusalem. Aquí faig una referència a una obra de fa tan sols cent anys, de Valle-Inclán, i això és com una torre nova de la Seu, bastida al segle dinou, posada enmig del text. Però sembla que és ver, i així m’ho diuen, que Liorna et transporta a la Mallorca de fa tres segles, d’una manera prou cinematogràfica. La concepció de la novel·la ho és, cinematogràfica. Hi ha coses de Cavani, de Wajda, de Spielberg. Vaig pensar que aquesta era la bona manera de fer entendre tot allò que volia dir. Les poques vegades que he fet servir el mallorquí de rondalla és que hi ha hagut, contràriament al que molts podrien pensar-ne, un fons visual de gran impacte, com en la frase esmentada que he posat en boca de na Caterina, o la que diu n’Onofre sobre el seu estimat flabiol, que no vol amollar per a res, quan en Rafel Valls el visita per darrera vegada, a la presó –⁠«el m’enduré a sa tomba!» Aquesta frase, lapidària, i mai més ben dit, la reportava en Pep Toni Rubio, en un programa de la televisió balear, parlant d’un flabioler del Pla que va visitar en el llit de mort, i en Pep Toni no hi anava pel flabiol. I en Pep Rotger hi diu que els ministrils d’antany, entre les moltes de feines que duien a terme, també acompanyaven «el Sant Ofici a cremar gent», tal com apareix al darrer capítol del llibre. En aquest mateix programa de televisió que dic hi sortia l’enyorat Toni Artigues, parlant de l’origen de les xeremies, i dient-nos «Quan els catalans venim cap a Mallorca…». Idò això. Aquest és l’esperit amb què he escrit Liorna: escoltar i fer cas de la gent que en sap. Ho he fet al llarg dels quinze anys, els que ha costat de dur el llibre a bon port, en la mesura que he pogut.

P. – El fet que vós sigueu jueu, amb totes les referències que fan els personatges principals de la trama a elements religiosos, oracions, rituals… aporta una versemblança a la història, a parer meu, que d’altra manera no seria possible…

S. – Això del judaisme normalment és molt mal entès. La idea bàsica és fer una vida ordenada, seguint els preceptes, i el calendari. La llibertat és posar-se damunt del temps, que tan sols és una mesura. És la complicació de les obediències, parafrasejant Josep Carner. Un jueu s’ha de passar la vida estudiant, i tot s’orienta a la preservació i enriquiment de la vida. A la meva casa de l’aplec, com els catalans anomenàvem les sinagogues, els minyons de deu anys en saben més que no jo, almenys d’unes quantes coses. He après hebreu per poder anar a la farmàcia o entendre’m amb el banc o pregar com toca però tot és limitat, en la meva experiència amb la llengua hebrea. Visc en català, i és en català que puc escriure novel·les. Un assaig, el puc escriure en anglès, i potser, en el futur, en hebreu –⁠en aquest cas, probablement amb molts de treballs. Però una novel·la, un escrit de creació, només la puc escriure en català. Això mateix em passa amb el judaisme. Les descripcions de Liorna són acurades, però s’ha de comptar que hi ha més cosa cristiana que jueva, si començam a comptar paràgrafs. La sola pregària jueva que hi apareix tan sols la sap un personatge (i, en la realitat, pens que no la sabia ningú, però ho he volgut fer així). En canvi, a Liorna hi tenim un Parenostre en bon mallorquí de trona de fa un segle o dos, no gaire diferent de com podia haver estat abans. Un fet important dins el llibre és el tema de la ruptura cultural. Una idea jueva és que els nostres pares eren millors que nosaltres. Entre catalans, per desgràcia, hi ha hagut una ruptura entre cadascuna de les darreres dotze generacions, i les ruptures s’han accentuat en el nostre temps. Contra això, també, he escrit Liorna.

P. – La novel·la demostra un domini idiomàtic i un coneixement del parlar de Mallorca exemplars i m’imagín que darrere la precisió amb què manejau el lèxic específic d’oficis o els estris casolans, el parament de la llar, etc., hi ha hagut també una tasca de recerca…

S. – El meu amic inquer Mateu Matheu Villalonga, que va ser de fet el primer lector que va tenir la novel·la, quan encara no era ni esporgada ni acabada, ja em va dir fa vuit o nou anys que actualment no hi havia ningú que escrivís com jo, amb aquest llenguatge, perquè Liorna, trobava en Mateu, no s’assemblava gaire als llibres que es publiquen en català aquests anys. Bé: escriptors, editors i crítics sabran. De fet em fa l’efecte que no hi ha gran distància entre la llengua que escric i la que faig servir cada dia, que és una llengua carneriana, construïda tal com volien Josep Carner i Pompeu Fabra –⁠amb elements diversos. Cadascú parla una llengua diferent, si ho miram bé. Ara, m’he esmerçat molt a mantenir la coherència i la unitat de la llengua del llibre, i per això he escrit flabiol i no pas flobiol, perquè vaig trobar que aquesta darrera forma, que és la mallorquina, podria semblar massa estranya a una gran part dels lectors. Semblantment, si en català comú, general, s’ha de dir redortes, escric i dic redortes, no pas redoltes, que és com es diu a Cadaqués, on es dissimila sovint la erra en ela. M’he permès tanmateix d’incidir en la llengua general, al llibre, i no sempre m’he agafat al concepte establert. J. V. Foix, que passava l’estiu al Port de la Selva, va fer introduir el mot cloïssa al diccionari. A Liorna, he escrit croïsses, perquè croïssa ve de crou, creu en català preclàssic. Quatre croïsses fan una creu, un ornament de molts d’edificis. I és que hi ha aquella mateixa dissimilació, croïssa tornant cloïssa, que apareix en el cadaquesenc redolta, per redorta, i jo estic pel català comú, no pel dialectal, sigui d’on sigui, a l’hora de crear una novel·la com Liorna. També, si he volgut dir, qualque pic, bonica, que a Mallorca al segle desset encara no es deia, perquè s’hi deia encara bella o formosa, també és per aquella idea de procurar la proximitat amb una majoria de lectors, que la llengua que faig servir no els paregui massa estranya, i alhora per recordar València, on sí que ja s’usava el mot en aquell moment. València, sempre la tinc present, i que la providència hagi volgut que el llibre d’un cadaquesenc que tracta una història mallorquina s’hagi publicat a Catarroja, al rodal de València, la bella, la gran, no és cap casualitat. Hi ha, doncs, a Liorna, tot de català no exactament mallorquí, però em pareix que el conjunt s’hi adiu, i mostra un ambient de fa tres segles, amb xocolata, perquè n’hi havia, i sense cafè, perquè encara no n’hi havia aquells anys de la història de Liorna. Tal vegada perquè na Margalit i jo sempre ens hi hem mirat molt, pel que fa a la llengua que fem servir, i perquè som una família israeliana que viu en català, el nostre idiolecte familiar és com és. Procuram continuar dient tot allò bo que vàrem aprendre dels pares i els padrins, de la gent gran que hem conegut, que gràcies a Déu és nombrosa. No hi ha tan sols, a Liorna, expressions mallorquines: n’hi ha moltes de Cadaqués, d’Eivissa. De València. S’hi diu bujoles, com a Vilafranca del Penedès, on ma mare, per bé que és ben cadaquesenca, va passar els anys de la primera infantesa, i no pas cossis, com es diu a Cadaqués, perquè dins Liorna s’haurien confós amb els cossiols de tenir-hi plantes. És un esquema lingüístic que vol acostar-se al de Josep Carner, que feia servir paraules de tot el país, de totes les terres catalanes. Com Carner, puc dir que Catalunya ve amb mi, que la meva llengua ve amb mi, per més que hagi emigrat i faci anys que visqui en un altre lloc, en una terra que també estim molt i que vaig triar. Però Catalunya ve amb mi, ha vingut tothora amb mi. I, amb Catalunya, Mallorca. Mallorca, nou vegades.

P. – Liorna és la vostra primera novel·la. Veurem més llibres vostres?

S. – Si Déu vol, sí. Liorna és part d’una trilogia, encara que les altres dues novel·les tractaran temes diferents, situats en llocs diferents.