algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 19°
26°

Miró 1983

Foto de Ricard Martínez Pinyol

Joan Miró morí el dia de Nadal de 1983. A partir d'aquell dia dona Pilar Juncosa va fer tot el que va poder en ordre a crear la Fundació Pilar i Joan Miró tal com el vell bard volia. Tots els quadres que eren a l'estudi, l'edifici de Sert i el casal rústic de Son Boter en serien part substancial. Sols es servà la casa familiar. Cal remarcar que tot això s'unia a la generosa donació d'obra per a la Fundació Miró de Barcelona a Montjuïc. A més a més, dona Pilar va vendre 42 obres del pintor per construir l'edifici Moneo. Totes les persones amb una mínima sensibilitat i potència d'imaginació lamenten aquesta venda, tal volta si les autoritats locals de l'època haguessin entès el que Miró significa ara al segle XXI haurien cobert les despeses d'aquesta bella construcció del Pritzker Prize i servat les obres per a la posteritat...

Ara mateix tenint com a curador el poeta Enrique Juncosa, tota aquesta donació es mostra d'una manera extensiva, incloent-hi obres inacabades. A la fundació mallorquina hi ha les obres del darrer Miró, essencialment les acabades i firmades, les quasi finalitzades i altres en procés de construcció. Tot excepcional.

Miró a 90 anys estava en plena efervescència creativa. Eren el temps de les transvanguardes, però ell anava encara més enllà. Els grans quadres de degotissos de fons negres que posseeix la Fundació sempre m'han emocionat i regirat. Però al marge d'aquestes obres, en podíem dir canòniques, que s'han exposat sovint, se'ns mostren altres constel·lacions.

És important la col·lecció de petites escultures, de memòria sols record el títol de Rellotge de Vent. Totes elles mereixen una mirada detallada que no puc referir en el petit espai d'un diari. S'uneixen a les grans: Maternitat, Ocell Solar i Personatge que són als jardins de l'exterior o a Son Boter.

Però una cosa que fa bellugar la imaginació és la disposició d'obres inacabades. El curador disposa dotze obres del mateix format a una paret; una acabada, la resta sols amb traços negres, la base a partir de la qual treballava el nostre artista. Aquest muntatge esdevé una obra nova i total. Emociona com poques vegades es pot veure. També disposa deu monotips, sembla que la base del fons per després inserir els típics gests mironians: El que ens admira és que no pareixen del pintor català, podrien ser de qualsevol pintor de la transvanguardia com Mimmo Paladino: però encara van més enllà. Torn a repetir, quan don Joan Miró està en plena creativitat, tal volta no té la força per fer grans formats, però sí l'energia de la visió que trasbalsa.

S'ofereixen també els darrers exemples dels llibres fets amb poetes, una constant en l'obra del geni nostrat, preparacions per a gravats i litografies bellíssims. I també a l'espai cúbic una mostra d'obres de l'etapa final de diversos tenedors particulars. Podem així comparar el que sembla no del tot finit amb l'acabat d'aquestes belles i transgressores teles.

Tot això a l'espai de Moneo amb la llum tamisada per plaques d'alabastre. El dia que vaig visitar amb la meva filla l'exposició era un dia ennuvolat, i la llum grisosa era la més adient per veure aquests interiors.

Però sembla el valor emotiu que pot oferir la Fundació és aquesta joia arquitectònica de l'estudi fet per Sert unit als objectes que col·leccionava com ceràmiques populars, pedres, carabasses i qualsevol objecte del seu interès que després incorporava a les escultures especialment. Poder passejar per l'interior de l'estudi, poder visitar i veure els grafits de Son Boter que és una casa d'una pagesia real i ancestral que no ha sofert cap canvi que la destruís. Sentir aquesta arrel a la terra i la sensibilitat de la gent senzilla de Joan Miró és una experiència memorable. Gràcies de nou a l'artista i els seus marmessors.

Ara dos busos de l’ EMT ens porten a la porta, el número 46 i el número 47 des de la plaça de Sant Antoni. Crec que és una petita atenció de l'Ajuntament a aquesta fundació municipal feta en temps de Joan Nadal com a regidor de Cultura. Caldria fer-ne més per divulgar el lloc, tot i que els visitants estrangers semblen conèixer-la millor que els propis ciutadans de Palma.

Una lloa final per a Enrique Juncosa, ha fet, des de la família i des de la seva gran preparació, una molt bona feina: Dona Pilar ens somriu amb benevolència.

Foto de Maria Terrón

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Terrón Homar, fa 2 mesos
Fotos Ricard Martínez Pinyol i
Maria Terron
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente