algo de nubes
  • Màx: 14.83°
  • Mín: 12.68°
14°

Pere Antoni Pons: «La realitat és una força ingovernable davant la qual els individus difícilment hi poden fer res»

Entrevista amb l’escriptor Pere Antoni Pons

Dia 30 de gener Pere Antoni Pons visità el club de lectura de l’OCB amb l’objectiu de parlar de Contra el món .

L’obra es publicà l’any 2023 i sembla filla del confinament i dels fets de l’1 d’octubre a Catalunya pel to apocal·líptic i per la contundència de l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat. L’obra és una reflexió sobre la pèrdua d’identitat d’un territori i la incapacitat humana per posar-hi fre. El títol està inspirat en una frase de Kafka: «En la batalla entre tu i el món, val més que et posis al costat del món».

L’obra en el seu transfons és una confrontació, un debat d’idees constant entre l’ ideal i la praxi, la lluita per la conservació de la identitat col·lectiva i la voluntat de l’Estat d’esclafar-la.

- La incapacitat humana per aturar el procés de destrucció d’un territori, és aquest el tema que volies plantejar?

- És un dels temes de la novel·la però n’hi ha més. Diria que Contra el món té com a tema de fons, la voluntat de ser i viure d’una determinada manera, i la impossibilitat fatalista d’aconseguir-ho perquè el món està regit per unes dinàmiques que ens desborden. Hem arribat a un punt de complexitat (a causa de la burocràcia, dels tràmits administratius etc. ) que la sensació dels individus és que per molt que lluitin o votin un determinat partit, la realitat s’imposa i els esclafa. El fet és que a Mallorca vivim travessats per diverses emergències i el problema és que al final tot això només afavoreix els poders hegemònics i perjudica les minories lingüístico-culturals com la nostra.

- La teva novel·la té alguns ingredients de distopia però alhora parla molt de la realitat.

- Jo el que he fet és una distopia realista perquè el que m’interessava era parlar de la realitat. L’únic pròpiament distòpic és l’esdeveniment traumàtic inicial: la desaparició de la serra de Tramuntana. A partir d’aquí els personatges i les situacions estan inspirats en la realitat mallorquina.

- Com et va sorgir la idea d’imaginar la desaparició de la serra de Tramuntana?

- Aquesta idea demencial la vaig tenir fa 10 anys. Però es va acabar de concretar per dos fets: la pandèmia i un viatge. La pandèmia em va xocar perquè es va normalitzar l’impossible amb molt poc temps. I el 2019 vaig fer un viatge a l’Aràbia Saudita i em va impactar haver vist que estan construint una ciutat de bell nou, hipermoderna amb inversions bilionàries i enmig del desert.

  • «Els humans funcionam com si tot hagués d’anar bé sempre.»

- La desaparició de la serra és un deliri però els projectes immobiliaris que es posen en marxa després encara ho són més, no creus que és inversemblant la idea d’invertir en una zona declarada catastròfica?

- Pensa que al Japó cada any hi ha 11 mil terratrèmols i continuen construint. Els humans ens passen mil i una coses però continuam. Funcionam com si tot hagués d’anar bé sempre. Si no ho féssim estaríem paralitzats.

- Contra el món està centrada en quatre personatges: un activista, un pintor, un col·laborador de l’empresariat turístic, i una treballadora d’hotel. Amb quins criteris vares triar-los?

- Tenia clar que havien de ser personatges individualitzats i alhora representatius de la societat mallorquina. Pens que és el gran repte del novel·lista, sempre: fer personatges que el lector pugui identificar però alhora únics, i intransferibles.

- Per quin motiu els personatges són, sobretot, masculins?

- La veritat és que de tot d’una n’hi havia menys, de dones, i en vaig incorporar. Vaig tenir la voluntat d’incorporar la mirada femenina perquè pens que els escriptors des de sempre han hagut de tenir en compte les obligacions de context. I la dels escriptors d’avui passa per escriure sobre l’experiència de les dones. La pròxima novel·la tendrà més dones (se senten rialles) ... no ho ho faré per compensar sinó perquè hi ha una evolució de la societat que és dins l’ambient i s’ha d’incorporar, si vols ser modern.

- Un dels temes essencials és el tema del turisme. Volies conscienciar dels perills d’aquest model econòmic?

- No, no, no. Jo no escric perquè la gent prengui consciència de coses que a mi em semblen bé o malament. La literatura té com a únic objectiu, expressar la complexitat del món i la profunditat i la riquesa conflictiva de la vida. Cada personatges deixa clar què li agrada o què el disgusta del turisme i he intentat que tots aportassin les seves raons. Sobretot, no volia fer un judici sumari contra el turisme. No m’interessava fer una novel·la de tesi. De totes maneres he de precisar que més que de turisme com a problema, del que hauríem de parlar és del turisme de masses.

- El turisme ha passat a ser un tema universal contemporani?

- El turisme de masses és una realitat tan present a tot arreu i ha tengut un impacte tan transformador en tantes societats, que totes les arts de la majoria dels països com a mínim d’Occident l’han abordat. I continuaran abordant-lo, segur, durant dècades, o segles. El boom turístic ha provocat un trauma cultural aquí i a tot arreu on ha arribat.

- De jove un dels personatges no sentia perillar ni el medi ambient ni la llengua però ara, en canvi està preocupat. Creus que aquest gir s’està produint a la realitat?

- Jo crec que sí, que alguns l’han fet. Crec que hi ha gent que sap que el turisme ha tengut coses bones i que pensava que l’estat espanyol podia evolucionar cap a un estat democràtic i respectuós però que amb el temps ha vist que el turisme acaba sent de masses, i per tant depreda; i que ha vist que l’essència d’Espanya és l’autoritarisme castellanista, tan agressiu com faci falta.

  • «L’experiència d’aquell que, sense moure’s del seu lloc, veu com li transformen el seu món; és duríssima»

- En el transfons del debat sobre el model turístic planteges el problema de la pèrdua d’ identitat....

- És evident que la mallorquinitat té unes característiques que la defineixen i que, si tot continua així lingüísticament i paisatgísticament, la Mallorca del futur ja no serà mallorquina, o almenys no ho serà com ho ha estat els darrers vuit segles. Jo ho he volgut literaturitzar i és veritat que poques vegades es planteja aquesta idea senzillament perquè és un tema tabú. L’experiència de l’emigrant és molt dura però l’experiència d’aquell que sense moure’s del seu lloc veu com li transformen el seu món també és duríssima. El sobiranisme d’esquerres no en vol parlar però, com amb altres moltes coses, s’equivoca. En el fons pens que aquesta novel·la parla de com serà Mallorca d’aquí 20 anys.

- Un dels personatges decideix no vendre la casa pairal a uns estrangers perquè comprèn que si ho fa, suposarà la pèrdua definitiva territori i de la capacitat dls mallorquins de decidir...

- La pregunta és: bastarà rebutjar una oferta o més aviat del que es tracta és generar doblers per poder fer-ne als altres. En tot cas, jo no escric per donar solucions. Això ho faig en els articles, les entrevistes...

- L’obra com has dit està influïda per la pandèmia com has dit abans però també per l’1 d’Octubre ...

- Efectivament la reacció de l’estat espanyol contra el Procés català em va permetre constatar la naturalesa autoritària d’un estat espanyol que, abans d’abraçar la pluralitat i la democràcia per protegir la seva unitat, és capaç de renegar dels principis democràtics.

  • «El món cultural català és un món en general políticament bastant pusil·lànime, o espantat»

- Un altre aspecte curiós són les apreciacions lingüístiques dels personatges, si tal personatge parla amb accent castellà o a l’inrevés, etc...

- Quin idioma parlam, com reacciona un catalanoparlant quan parla amb un castellanoparlant, quina actitud té un castellanoparlant davant del català: són actituds que defineixen molt les persones. Per tant, és una manera magnífica de descriure els personatges. Una altra cosa és que la literatura catalana no hi recorri sovint perquè el món cultural català és un món en general políticament bastant pusil·lànime, o espantat.

- Al llarg de la novel·la apareixen moltes sentències: «L’autèntic enigma no són els genis, sinó les persones felices», «La pintura és la bava senil de l’art contemporani». Són teves?

- Són totes meves. He de confessar que m’he hagut de controlar perquè em surten amb certa facilitat. Jo pens que donen llum. I he de dir que expressen les opinions i les idees dels personatges, no les meves. Jo no diria mai que la pintura és la bava senil de l’art contemporani, per exemple, més aviat tot el contrari.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.