cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 21°
21°

Josep M. Sala-Valldaura: «La poesia no s’escriu, ens escriu»

El passat dissabte, dia 27 de gener, a les 12 hores, tengué lloc la tertúlia poètica de la llibreria Lluna. Va ser un dia inusual, tenint en compte la tradició de fer-les en divendres, però en aquest cas, era l’única manera d’aconseguir tenir l’autor presencialment a Palma.

La tertúlia, com es va informar en un breu anterior a dBalears, girà entorn del poemari Quasi muts de Josep M. Sala-Valldaura, guanyador del Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2023, convocat per l’Ajuntament d’Inca i publicat per Lleonard Muntaner.

L’acte, per tant, se centrà en l’anàlisi del mar poètic de Quasi muts. Cal recordar que l’autor ha obtengut nombrosos premis i guardons durant una llarga trajectòria literària: assaig del pensament poètic, filosofia i poesia, crítica literària, literatura infantil, i juntament amb Vicenç Altaió, una obra sobre el darrer mig segle de la poesia catalana.

El llibre representa un convit a l’exploració i al coneixement. La lectura és intensa i abasteix un gran ventall de motius. Els versos breus d’Incipit marquen el punt de partida d’un recorregut en el qual es podrien destacar tres característiques.

En primer lloc, la versatilitat del jo poètic. Sala-Valldaura construeix un camí d’adherències amb el món que envolta el subjecte. De vegades, el poema incorpora noms d’autors, artistes, filòsofs, arquitectes, sobre el que para atenció. L’escolta, la mirada, la intensa atenció a la natura proporcionen sovint un encenall de reflexió que fa prendre el poema.

En segon lloc, hem de parlar del ressò de les veus. Una veu poètica que ens comparteix paradoxes i contradiccions i s’interroga davant l’inabastable:

«A l’encalç inabastable de.

(...)

Contra la fràgil matèria de creences i hàbits,

afirmar la realitat

sense confondre el que semblen les coses

amb el que són.

Gombrich calla i somriu.»

I, finalment, la construcció poètica del llibre. Hi ha una atenció constant a l’estructura. Hi ha el que habitualment coneixem com a poema i, a la vegada, una reflexió sobre la seva pròpia naturalesa, que es podria definir com a metapoesia, la qual esdevé una reflexió sobre el llenguatge i les seves inflexions, una dissecció sintàctica com un cirurgià que cerca el germen, el nucli essencial.

Podríem encabir els versos de Josep M. Sala-Valldaura en la poesia de l’assossec, de la serenor que dona l’experiència dels anys; d’altra banda, no es tracta d’una poesia acadèmica sinó vital i genuïna; una denúncia cap aquell tipus de poesia «feliç» que s’emmarca dins uns referents còmodes i ben avenguts.

L’autor ens diu que la poesia no s’escriu, ens escriu, que la poesia es respira i, per això mateix, té un ritme. Que tot art neix de la por i del temps, de la foscor i que fluctuam entre la por i l’esperança. A més a més, afegeix que el dubte ens acompanya (en pla col·loquial ens assenyala la seva camisa que té motius de signes d’interrogació).

Una tertúlia la de dia 27 de gener molt participativa i enriquidora amb les persones de sempre i d’altres que hi participaren com Antònia Vicens, Àngel Terrón, Pere Joan Martorell, etc.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.