Noèlia és una filòloga acadèmica que d’ençà fa poc temps forma part del claustre de la UIB. Ha viscut i treballat a Londres a Queen Mary University of London i fet de traductora de poetes catalanes. La seva experiència britànica li dona una perspectiva personal i diferent a les d’altres poetes en llengua catalana. De fet el seu primer llibre Arrels Sagnants sortí a Londres en edició bilingüe català/anglès. Però el fet mediterrani de la naixença a terres d’Alacant també hi és present.
Ara acaba de publicar el llibre Cercles (ex)cèntrics a l’editorial gironina Edicions Tremendes en una molt acurada edició que conté un epíleg de la poeta valenciana Teresa Pasqual. El llibre neix d’una dicotomia: el jo interior i la interacció amb el món voltant. Com en el cas de Luís Cernuda podríem resumir entre la realitat i el desig. La nostra poeta creu en la poesia com un mètode de coneixement i indagació, i així ho fa quan cita a Adrianne Rich quan aquesta ens diu que el poeta escriu cercant el que no coneix, però és ben viu dins la poesia que escriu. Així és, per això la poesia mai no és fàcil de llegir ja que no té pas una explicació lineal com la prosa. De fet podríem dir que s’escriuria en prosa si el misteri poètic fos assolible; no és mai així amb la poesia autèntica. Per això el món de les imatges és tan punyent i polisèmic.
Noèlia Diaz afegeix a aquest entrellat la seva condició femenina d’una manera constant i persistent, cosa que es fa més avinent amb algunes de les cites de Maria Beneyto o la gran Anna Akhmàtova. I ho fa amb un vocabulari precís, però no massa enlairat. Cerca, al meu veure, com Juan Ramón Jiménez el batec dels símbols humils per recercar el mai no dit.
Estructura el llibre en quatre parts, en primer lloc la realitat aclaparadora: Laberint enllestit de roses, teu paisatge/per on camine amb faldilla de setí. Una segona unitat té a veure amb les besllums i els miratges:
Que poeta és aquella que en callant diu/ tot allò que en paraula no troba. Atenció a aquest «aquella», és una declaració d’intencions. De bell nou la contradicció de la vida i l’amor: Soc només un fil de plata i setí. Aquí la imatge del setí és clarament una reivindicació d’ ésser al món des de la condició de dona reflectida en els espills imaginaris que la vida desplega.
I passem a la paor del fet de viure i comunicar : M’he jugat a les cartes la passió/i negres ganivets he trobat en l’alba. I finalment un cos de dona vivint al món: El meu cos sense fronteres /com un tot. Cal destacar el poema 'La Impostora' que recull una total vindicació del que vaig dient.
Com la cita d'Aristòtil que ens diu que sols pensem en imatges, en emblemes o metàfores, així aquest llibre flueix intens amb ormeigs d’imaginació i paraules ben cisellades. Ens cal una relectura profunda dels textos esquerps o despullats que ens presenta: tot fugint del sentimentalisme, tracte de bastir un deler intens de connexió i vivència del més profund jo a l’espai del voltant que s’agita cruel i abassegador, reivindicant el cos de la dona en aquesta contesa.
