Els diccionaris són una de les eines més útils per qualsevol parlant de qualsevol llengua. Clars, exhaustius i concisos, reflecteixen la feina ingent de generacions senceres per a establir un catàleg complet del lèxic estàndard. M'estic referint als diccionaris normatius, generalistes, que enllisten les paraules i n'ofereixen una definició, magistralment formulada, per a conèixer el significat de cada paraula acceptada en aquella llengua.
Impartint lliçons, m'he trobat sovint amb una pregunta que denota una concepció errònia tristament generalitzada. 'Existeix, aquesta paraula?', m'han demanat sovint, com si la resposta vengués escrita a les pàgines del Talmud. I és que l'existència dels diccionaris dona la falsa aparença, o així ho he percebut sovint, que la llengua és un element monolític, preexistent a cap realitat humana, la deixa sempiterna d'un passat remot.
I no és així, evidentment. Cada llengua té tantes varietats com parlants ha tengut des del moment que hom la considera diferent de la llengua de què deriva. Cada moment històric, cada grup social i cada entorn geogràfic tenen una forma diferent d'utilitzar una llengua comuna, amb un lèxic determinat que les fa úniques. Els diccionaris, emperò, no assumeixen la responsabilitat de reflectir la totalitat d'aquesta varietat sinó que ofereixen una tria selectiva, la qual cosa suposa excloure'n una riquesa incalculable.
És per això que consider tan importants iniciatives com les d'en Xavier Mas, na Clara Soler i en Gerard Viladomat. Sense cap pretensió normativa, tres joves filòlegs han emprès el repte de recollir un d'aquests reductes del lèxic català que, per esser propi d'un col·lectiu concret i usat només en contextos col·loquials, no és digne d'aparèixer als diccionaris. 'Com ho diria?', una pàgina web convertida recentment en el llibre 'Petem-ho', comparteix una mostra de l'argot juvenil present en la llengua catalana. Tant un projecte com l'altre posen a l'abast de qualsevol una llista de paraules que els joves fan servir habitualment, moltes de les quals adaptades al català per calc del castellà o de l'anglès, i n'ofereixen una definició pròpia de diccionari.
Amb l'excusa d'apropar aquesta varietat lèxica als adults, els autors d'aquests dos projectes germans salven de l'oblit un element integrant de la nostra llengua. Paraules que reflecteixen no només el parlar concret d'una gent concreta, sinó que anticipen quin procés evolutiu patirà el català durant les generacions vinents. Paraules que no conformen l'estàndard ni poden pretendre conformar-lo mai, perquè no compleixen els requisits estrictes que assenyadament s'han fixat per admetre-les-hi, així que difícilment es guanyaran un lloc als diccionaris. Però paraules que, malgrat tot, existeixen.
