La proposta de deixar d'anomenar el castellà com a tal o com a «español» ha sorgit en el marc del IX Congrés Internacional de la Llengua Castellana i té el suport de destacats escriptors com l'argentí Martín Caparrós o el mexicà Juan Villoro.

La taula 'L'espanyol, llengua comuna. Mestissatge i interculturalitat en la comunitat hispanoparlant' ha estat la plataforma de llançament d'aquesta idea, en la qual també hi han participat l'escriptor peruà Alonso Cueto, la mallorquina Carme Riera i l'assagista espanyol Ángel López García.

«Val la pena buscar-li el nom a això que parlem», ha dit Caparrós. A ell se li ocorre «americaño», que preserva l'originalitat de la ñ, resultat, ha comptat, de la «mandra» dels monjos per escriure dues vegades la «n». L'autor de l'assaig Ñamérica creu que la paraula «espanyol», que quan la van inventar els fenicis significava «terra de conills», és «sens dubte espinosa».

De la seva banda, el mexicà Juan Villoro, que també considera oportú el debat, defineix com «un arcaisme» que un idioma es digui espanyol quan la cinquena part dels seus parlants són els seus compatriotes. «Hispanoamericà» és l'opció que planteja Villoro, «en rigor».

«No s'ho creuen del tot quan ho han de repetir tres pics: Jo soc espanyol, espanyol, espanyol'»

Espanya és avui un país «ple d'espanyols que volen, o no, ser-ho» i que «no han de creure-s'ho del tot, perquè han de repetir-ho tres vegades i canten, 'Jo soc espanyol, espanyol, espanyol'». Un concepte que assegura estar «en dubte», referint-se al fet que per a Lope de Vega era «castellà», explica Caparrós.

«Dir espanyol ens hauria sonat al producte d'un país anomenat Espanya», ha assegurat Caparrós, per al qual «seria lògic que 450 milions no vulguin pensar que parlen la llengua d'un altre». Buscar un altre nom seria enriquir una llengua que s'ha format «amb la respiració de moltes llengües i que no s'atribueix a cap regne», ha conclòs l'autor argentí.