La Biblioteca de Cort ha estat plena a vessar aquest divendres degut a la presentació del nou llibre d’Artur Parrón, El Partit Comunista a Eivissa i Formentera (1932-1979) (Documenta Balear, 2022), organitzada pel Col·lectiu Aurora Picornell.

Acompanyat pels historiadors Elisabet Ripoll i David Ginard, qui han destacat la capacitat de l’autor per a tractar temes complexos i amb molta documentació, Parrón ha fet una presentació amena on ha explicat diferents episodis que tracta al llibre.

Per la seva banda, Ginard ha destacat la dificultat que suposa fer aquesta recerca i investigació dins la «triple insularitat» de Formentera i ha considerat l’obra de Parrón filla del llibre de Pere Gabriel, que ens va descobrir el tòpic de la Mallorca conservadora.

Aquesta obra intenta combatre el mateix tòpic sobre Eivissa. «A les Illes Balears sempre hi ha hagut espai per a les dissensions», ha apuntat Ginard. Així, Parrón ha destacat que als anys 30, Eivissa era l’illa «més d’esquerres» de les Illes Balears i la vila d’Eivissa, l’única capital amb representants comunistes a les institucions.

Al llarg de tota la presentació, s’ha remarcat el paper del Partit Comunista a les Illes Balears i la seva contribució decisiva en l’antifranquisme. «Contribució que avui dia es nega», com han assenyalat.

L’obra comprèn des de l’any 1932, quan apareix en premsa la primera activitat comunista a l’illa d’Eivissa, i el 1979, l’any de les eleccions que marquen un abans i un després.

El sorgiment del Partit Comunista a Eivissa i Formentera

El gener de 1931, després de la dictadura de Primo de Rivera, el Partit Comunista torna a funcionar a les Illes Balears amb Ateu Martí i Aurora Picornell com a dirigents més destacats.

Al 1932 apareixen les primeres notícies dels primers nuclis del Partit Comunista a Eivissa. En un principi, els comunistes treballaren sindicalment dins la Confederació Nacional del Treball (CNT), però des del final de 1932 impulsaren l’afiliació d’una part del gremi de la construcció a la Confederació General de Treballadors Unitària (CGTU).

A partir del 1934, el partit va defensar una política centrada en el suport a les aliances obreres i en la constitució d’un bloc popular antifeixista que agrupàs les forces obreres i republicanes.

Després de l’aixecament militar del 1936, s’inicia una dura repressió contra les organitzacions d’esquerres. Arran d’això, un mínim de 60 militants comunistes foren afusellats arreu de les Balears i molts altres varen ser empresonats o confinats en camps de concentració.

Quan Eivissa va ser ocupada per les forces feixistes, el 20 de setembre el PCE desapaareix de l’àmbit illenc, com la resta de partits polítics contraris a l’aixecament.

Després de la Guerra Civil, el PCE es va reorganitzar en algunes presons, com Can Sales, presó de dones de Palma i el camp de presoners de Formentera i ja entre el 1943 i 1948 el PCE es va convertir en la primera força opositora a les Balears.

El 1968 es varen organitzar les Comissions Obreres (CCOO), amb certa presència en el sector de la construcció, i varen aparéixer les Joventuts Comunistes. Al final del franquisme el PCE era, de fet, l’únic grup opositor amb una certa organització.

Amb el naixement de la Cooperativa Es Nostro Camp (1975), es posa en qüestió determinats poders econòmics i polítics com els de Matutes i resulta l’element que més preocupa a les autoritats franquistes.

Al 1976, el Partit Comunista a les Illes Balears celebra a Formentera la III Conferència i aprova diversos eixos d’acció, com la necessitat d’un Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears, agilitzar l’aparició de les Comissions Obreres (CCOO) o apostar per la normalització de la llengua catalana.